Reescriure el nou Estatut de Catalunya ha obert arreu del país un debat, de vegades apassionat, sobre els futurs possibles que aquest nou Estatut ens pot deparar. L’estatus de la llengua, la relació amb la Unió Europea, el tractament de la immigració, o la pròpia ordenació territorial són aspectes nuclears d’aquest debat que el president de la Generalitat va voler emmarcar en la reunió de Miravet.
Si volguéssim buscar una imatge il•lustrativa del que avui volem resoldre en l’àmbit de la política, podríem fer-ho, en una mena de trencaclosques on el resultat final, acaba llimant les aspreses que avui caracteritzen l’encaix jurídic i administratiu de Catalunya en el sí de l’estat Espanyol, i del marc europeu. I en el sí de Catalunya, un territori específic com l’Aran, amb les seves particularitats culturals i polítiques.
Aquest és un debat que té, efectivament, la seva rèplica en clau aranesa. Una rèplica que confereix més interès i complexitat al propi debat, atès que, ràpidament se’ns acut la pregunta: què farà Catalunya amb aquest territori de llengua i cultura diferent i tradició històrica de govern? Tot ens indica que difícilment l’Estatut de Catalunya podria oblidar aquesta realitat singular que conviu a casa nostra i que ja té un règim especial que li atorgà el Parlament l’any 1990. L’objectiu, per tant, és que allò que l’Estatut de Sau va reconèixer tímidament, sigui avui present en el nou ordenament jurídic de Catalunya amb el reconeixement de la seva llengua, dels seus drets seculars i de les seves institucions pròpies.
Les forces polítiques araneses van consensuar un document que recull aquests principis i la voluntat de l’Aran de no ser inclosa a la nova divisió territorial de Catalunya, atenent la seva tradició històrica i el principi d’autonomia que recull la seva Llei de règim especial. Un document que ja és a mans del president de la Generalitat i de la ponència que avui redacta l’Estatut.
És evident que Catalunya difícilment és pot negar a acceptar la seva pròpia diversitat. Però la història ens ensenya que l’evidència, en política, no sempre és compartida. Deu anys va tardar el govern de CiU en portar una llei que reconegués aquestes reivindicacions històriques dels aranesos, i en aquests anys, l’Aran, va ser inclòs en el mapa comarcal de Catalunya. Una fita històrica que avui, per cert, resulta clarificadora quan, des de la Convergència aranesa, es reclama un “Aran no català” i sostres estatutaris maximalistes que tenen poc a veure amb les actuacions del passat.
Tots els posicionaments són legítims i totes les aspiracions respectables, especialment en un moment transcendent com aquest, però hi ha, en la conjuntura actual, a Espanya, a Catalunya i a Aran dos premisses que haurien de servir de full de ruta per arribar a bon port i completar el trencaclosques sense traumatismes. La primera, renunciar al fonamentalisme com a doctrina i com argument. I la segona, saber que en aquest procés de negociació, el que li convé a l’Aran, més que l’afronta amb Catalunya, és la seducció, ser el mirall en el que la Catalunya actual reconegui la seva pròpia ambició nacional. Sovint però, la temptació d’utilitzar les reivindicacions per emfatitzar la posició partidària i treure rèdit polític del debat és molt alta i acaba negligint l’interès general. Catalunya haurà de portar el seu Estatut al Congrés de diputats i necessita, tal com es va fer a Miravet, prioritzar, especialment els aspectes financers més que alguns simbolismes que, per importants que semblin, equivocaran el debat. I això, no significa renunciar, sinó aplicar el sentit comú en favor d’administracions racionals, que donin resposta als reptes del segle XXI.
Per l’Aran, el primer pas és dotar de contingut polític, el debat esporàdic que cada dos mesos fa la seva màxima institució; el segon, repensar el sentit d’aquestes institucions i fer-les properes, transparents, i rigoroses per donar credibilitat a les reivindicacions.
En definitiva és l’hora del debat constructiu, de fer un esforç per sortir dels llocs comuns i de les veritats absolutes per trobar-nos al voltant de l’interès general dels ciutadans, aquell que ens ha de permetre conciliar les ambicions nacionals de la
Catalunya diversa i el suport social, que com és sabut, no sempre van de la mà.
Francesc X. Boya i Alós
Diputat al Parlament de Catalunya i
Secretari General d’Unitat d’Aran