Però, més enllà de l’estètica borrosa d’ una decisió improvisada, hi ha, en aquesta qüestió unes veritats; són les que els ciutadans han de saber i què, en definitiva, és el que importa de tot aquest procés. Jo les definiria en dos punts:
Aquest és un bon Estatut perquè millora en molt el text de l’any 79. El millora en aspectes fonamentals com el finançament, la justícia, el reforçament del tramat institucional de la Generalitat i la definició de Catalunya com a nació, que també hi és al preàmbul. Millora substancialment els aspectes més socials relacionats amb els drets dels ciutadans, estableix un mecanisme per evitar que la nostra competitivitat minvi per la nostra contribució de quota solidària amb la resta de l’estat i, finalment, serà un pas important per fer un salt qualitatiu i quantitatiu en la millora de les infraestructures, tan necessàries per Catalunya i més encara per a Lleida.
Quina és l’alternativa al “no” d’ERC? Hi ha en l’horitzó immediat, una nova possibilitat de negociar un altre estatut? Amb el PP potser? Algú pot pensar seriosament que si aquest Estatut no surt el dia 19 de juny, podrem recomençar el procés? I certament, si aquell dia arriba, (per aquest hem esperat un quart de segle) serà un estatut a la baixa perquè el no, a Madrid, serà un patrimoni del PP i un fracàs del reformisme de Zapatero. Fóra bo que alguns dels que defensen el no, recordessin ara els seus discursos davant el procés de la Constitució Europea. Els discursos a Catalunya i altres països de la Unió, de tots aquells que van defensar el no. Tots deien: “farem una nova Constitució millor que aquesta”. Ara ja ni se’n parla de la Constitució Europea i els perjudicats han sigut els ciutadans que podien haver fet un salt endavant molt important en la construcció d’una Europa més segura, més social i més democràtica, i han vist com uns pocs ensorraven la feina de molts sense cap alternativa viable.
El que ara es fa evident és que la direcció d’ERC ha estat desautoritzada per les bases del partit. No els agradava l’Estatut, però no volien fer res que impedís la seva aprovació. Ara bé, han alimentat un discurs que feia inevitable la revolta de les seves bases. El que no ens poden dir ara és que només acceptarien l’Estatut del 30 de setembre, quan des del primer moment havien afirmat que aquesta era una proposta per negociar i per tant més ambiciosa del que raonablement es podia obtenir.
Sigui com sigui, i malgrat aquests símptomes d’immaduresa política, no ens podem deixar arrabassar aquesta oportunitat de guanyar un millor futur per Catalunya. Perquè l’alternativa serà l’enyorança i el desig. Però com sempre, també en política, els desitjos si no es fan realitat es queden només en això, en desitjos. I el nostre país necessita més que desitjos. Necessita millors carreteres, més escoles, més hospitals. I ara és el moment d’aconseguir-ho.