Eth nòste projècte ei Aran. Aran ès tu

Estem a les portes d’una nova campanya electoral que es preveu força
disputada entre dues opcions clarament diferenciades: la del canvi, que representa
Pasqual Maragall i la de la continuïtat, que representa Artur Mas. Passa
freqüentment que, amb el soroll i l’agitació d’aquests
moments, el ciutadà perd la referència de quin és el sentit
i l’objectiu de moltes de les coses escrites i dites en forma de missatges
polítics que, en termes d’exercici plural i democràtic,
haurien de servir per orientar el seu vot, i que tanmateix, sovint, són
plantejades per fer tot el contrari: desorientar.
D’entrada, a Catalunya, “orientar-se” –si es pot dir
en aquests termes– és doblement complicat per al ciutadà.
En primer lloc, perquè les dimensions i les proporcions d’utilització
de la propaganda institucional en favor del partit del Govern supera totes les
lògiques democràtiques. Especialment si observem les xifres que
costen aquestes campanyes, exactament 30,5 milions d’euros l’any
2002, i el govern ja ha reconegut que en el 2003 la xifra augmentarà
a més de 40 milions. I no puc estalviar de dir que set mil milions de
les antigues pessetes, és una despesa que seria molt més útil
en la construcció d’escoles i carreteres que en campanyes de promoció
per al candidat Artur Mas…
En segon lloc, i això encara és més preocupant, perquè
dins la política catalana és molt difícil mantenir un debat
electoral que tingui com a objectiu els problemes reals dels ciutadans, és
a dir: escoles, barris, seguretat, serveis socials, carreteres… Tot allò
que ens afecta de forma immediata en la nostra vida més quotidiana. Aquí,
el debat, especialment en època d’eleccions, tendeix, per part
del partit del Govern, a tornar sobre els seus passos i emmarcar-se de vell
nou en l’ essència i els sentiments. El que som i el que no som,
els bons catalans i els mals catalans, els que estimen Catalunya i els que no
l’estimen … És la retòrica nacionalista de CiU, que serveix
per fugir d’allò que realment interessa al ciutadans d’aquest
país. Que en absolut significa que els ciutadans no hagin d’utilitzar
el sentiment per manifestar les seves preferències. Però el vot,
en un país modern, no ha de ser, no pot ser l’exercici del pur
sentiment atiat contra els imaginats enemics exteriors o els fantasmes interiors
alimentats per alguns manuals de campanya. El vot ha de ser constructiu, i si
be el sentiment hi és present sempre en la política, la raó
no pot quedar al marge. Ja n’hi ha prou doncs, de tornar a la cançó
de sempre, d’enfadar-se amb l’Espanya rància del PP i després
donar-se suport mútuament a Madrid i Barcelona. Ja està bé
de dir-nos que siguem patriotes. Tots ho som! Per què el dubte? Doncs,
simplement perquè el dubte forma part de l’escenografia de la “desorientació”
i juntament amb la magnitud de les campanyes institucionals fan que la democràcia
d’aquests país caigui a nivells que res tenen a veure amb els països
europeus Potser, –al president Pujol li va faltar capacitat d’autocrítica
en el seu discurs de l’onze de setembre– qui ha de revisar el patriotisme
en aquest país és el propi govern de CiU que, en aquests 23 anys
no ha fet tot el que podia fer perquè el país anés millor
del que va. Posem alguns exemples: en educació han augmentat els recursos
a la privada i han disminuït els de la pública; la despesa en inversió
per construcció de centres només arriba a la meitat de la pressupostada;
a diferència de l’Aragó o Andalusia, a Catalunya, els llibres
de text, continuen sent de pagament; de les 30.000 places de llars d’infants
promeses només se n’han fet 6.000. En protecció social estem
a la cua d’Europa i a la cua d’Espanya, i a la cua de l’Estat
també per ser la comunitat que ofereix menys serveis d’atenció
domiciliària. Estem a la cua, en matèria de qualitat del servei
elèctric i som els últims en generació d’energia
eòlica.
Si parlem d’una qüestió tan capdal per als ciutadans com és
l’habitatge, les coses no estan millor. L’habitatge protegit ha
caigut a Catalunya en picat: de 16.003 unitats el 1996 a 6.936 el 2002. Tot
això en un país que, a més, continua acumulant un gran
retard en construcció d’infraestructures i on el deute de l’administració
continua creixent de manera imparable fins situar-se actualment a un nivell
del 130% del pressupost consolidat, vint-i-sis punts per sobre del que teníem
l’any 1998.
El cert és que CiU, que ha esmerçat enormes esforços en
fer créixer una imatge de Catalunya amb futur, això si, amb els
diners dels nostres impostos, ha deixat aquest país amb peus de fang.
Però el temps no passa en debades, i ara, 23 anys després d’un
mateix govern al capdavant d’aquest país, quan l’elector
miri que hi ha darrera i passi comptes a les grans campanyes institucionals,
als candidats fets a mida, i a la retòrica dels discursos, s’adonarà
que el paisatge polític català mostra dos grans evidències:
una democràcia empobrida, i una gestió mediocre que fa perdre
empenta al país, a les seves empreses i a la societat en general. L’alternativa
a aquesta situació és el canvi. El canvi tranquil però
de debò. Aquell que en la veu de Pasqual Maragall ha reclamat més
autogovern per Catalunya amb l’objectiu de donar solució definitiva
a aquests problemes. Aquell que, en lloc de fer pactes de rebotiga amb la dreta
espanyola més centralista, ha fet una aposta per buscar aliats fiables
a Espanya que facin possible un nou marc estatutari que ens permeti anar més
enllà. I fer-ho amb estimació i sentiment però, també,
amb rigor i bona gestió, virtuts que no hem vist en aquest 23 anys de
govern de CiU .

Francesc Xavier Boya
Diputat del PSC-CpC al Parlament de Catalunya.