Coses de la vida! l’ós, espècie gairebé extingida al Pirineu, pot ser l’últim botxí del pagès aranès, que, paradoxalment, hauria de ser, avui, considerat com un bé a protegir. Les raons per defensar els pagesos en aquest procés desigual són moltes i difícils de llistar, perquè la seva presència a les nostres valls ha sigut i és encara, el primer símbol d’identitat. La llengua i la cultura aranesa tenen totes les seves arrels i conceptes vinculats a segles d’interacció entre home i natura. El nostre paisatge és el fruit d’aquesta acció continuada dels homes sobre el territori.
Però seria injust afirmar que la crisi del sector és culpa de l’ós. L’ós és en tot cas, la culminació d’un procés en el qual, els canvis en el model econòmic de les nostres valls han provocat l’abandonament d’unes explotacions poc rendibles i esclavitzadores, en un moment en què guanyar més diners, temps i qualitat de vida ha estat a l’abast de tothom gràcies al turisme.
Els óssos, que són sense cap dubte un problema per als pagesos, haurien de passar a ser l’oportunitat. És a dir, ser pràctics, ja que ningú ha preguntat al territori si els volíem o no, intentem que la seva presencia desperti sensibilitats, també en la banda dels damnificats. Per capgirar aquesta situació, cal que el govern assumeixi, com ja ha fet en bona mesura, una nova forma d’actuar davant el problema de compatibilitat entre óssos i ramats. És a dir, superar les actuacions dels anteriors governs, limitades a indemnitzar les baixes provocades pels atacs, i passar a fer una actuació preventiva que permeti als pagesos enfrontar-se al fenomen de l’ós amb garanties raonables de defensa contra els atacs. Per tant, es tracta de fer una acció continuada i planificada en les infraestructures d’alta muntanya (cabanyes i tancats), la millora dels accessos, i molt especialment la contractació de pastors mentre dura l’estada dels ramats a l’alta muntanya. Són les mínimes condicions per ajudar a un sector esgotat que necessita urgentment alguna cosa més que les paraules i les promeses ja escoltades en la primera remesa d’óssos alliberats al 1996. És en aquest sentit que les iniciatives parlamentàries dels grups que donen suport al govern volen contribuir a alleujar un problema, el dels pagesos de muntanya, que té, sense cap dubte, més fondària que aquesta batalla de la supervivència amb l’ós.
Perquè, finalment, res com el paisatge predisposa al visitant, turista o no, en el seu judici sobre el lloc que visita. La geometria dels prats, les línies rectes dels boscos sobre els prats de dall, o els bancals de panís, dibuixant un tauler d’escacs amb els camps de trumfes i naps, són un forma d’harmonia viva, avui ja enyorada. Aquell fou el paisatge perdut de fa ja algunes dècades. Avui, només ens queda un traç gros de pinzell abstracte, definit per marges oblidats i boscos que abracen les valls fins mullar-se als rius. Potser, ha arribat el moment de la reconciliació, de reconèixer el valor dels pagesos sobre el territori, de pagar el preu just per la feina feta i de recordar que sense ells desapareixerà el paisatge, el nostre paisatge.
Francesc X. Boya i Alós
Diputat al Parlament de Catalunya