Eth nòste projècte ei Aran. Aran ès tu

L’autocomplaença del règim

La senyora. Candini em dedicava aquests dies un article extens on manifestava el seu malestar per les meves crítiques a la política de muntanya de CiU, considerant-les motiu de crispació. Diputat novell com soc, sempre he pensat que el sentit de la democràcia és justament, el debat i la positivació de la discrepància. “el vas mig ple o mig buit” si es vol, sempre fet amb respecte a les persones i a les idees. Dit això, home! que CiU parli de cultura de la queixa… vostès, que han elevat el victimisme a l’enèsima potència, és un exercici de cinisme molt considerable. Es clar que, en aquest cas, el que no vol CiU és que la crítica vingui de Catalunya en dins, i es contradigui a qui ha patrimonialitzat el territori i les institucions públiques i que, segons vostès, pot representar-lo: CiU. Acte seguit, si apareix la crítica, es desqualifica i s’utilitza en públic l’argument de la crispació i en privat es diu, en veu baixa: “aquest fa política”. Frase comunament utilitzada pel conservadurisme convergent de comarques i hereva d’altres èpoques…

Doncs bé, crec que l’obligació dels diputats elegits amb el vot dels ciutadans és posar de manifest les mancances del país, fer-ho públicament, i amb iniciatives parlamentàries impulsar l’acció i criticar l’omissió del Govern, per això hem sigut votats i d’això es tracta en democràcia. Per tant, sento contradir-la Sra. Candini però, nosaltres som per al nostre territori més ambiciosos que vostès i en aquest any 2002, constatem que, després de 23 anys de govern de CiU, a la muntanya no tenim el país que ens mereixem. Vostè parla de xifres i jo de problemes reals. De ciutadans que no poden accedir a l’habitatge, de desarrollisme urbanístic, de mancances en serveis geriàtrics, de mancances en infraestructures escolars, de carreteres infames i perilloses, de manca de suport a determinats sectors claus del nostre territori, o de discriminació en l’accés a la universitat. El llistat podria ser llarg i els exemples encara més. I si pregunta als ciutadans li diran que les xifres no ho expliquen tot. Especialment les de població o renda; les primeres, perquè el creixement no ha sigut suficient, ni homogeni, ni proporcional al català; el segon, perquè els increments es produeixen bàsicament al voltant dels sector turisme de neu, amb distorsions considerables per l’efecte de la segona residència, amb monocultius econòmics molt pronunciats i amb una evident fragilitat dels sectors.
Insisteixo, són centralistes i piramidals. Vostès són els de la Catalunya d’una sola veu. Mai han reconegut l’especificitat de la muntanya, ni han volgut fer de l’Alt Pirineu una unitat funcional, ni han volgut donar-li veu en el concert dels territoris catalans. La història d’aquests últims 23 anys respecte als Plans Territorials és prou eloqüent i la inclusió de l’Alt Pirineu i Aran només ha sigut possible amb la pèrdua de la majoria absoluta de CiU. És més, encara avui, Govern i partit (CiU) no s’han posat d’acord sobre el nombre de comarques que han de conformar l’Institut per al Desenvolupament de l’Alt Pirineu i l’Aran. En que quedem, son sis com diu el Govern o deu com diu el grup de CiU ?
Nosaltres hem defensat la redacció d’una nova llei de l’Alta muntanya catalana amb resposta als nous problemes del territori i aquells que, en la dispersió de la seva política, no han tingut solució. Però la nostra reivindicació passa sobre tot per dos eixos fonamentals: Obtenir capacitat d’acció territorial i vertebrar un territori molt fraccionat per unes males comunicacions. Defensar aquests arguments no són mitges veritats sinó fer política, que no ha de ser altra cosa més que procurar la millora i el benestar dels ciutadans.
Això fem amb el Sr. Odon Ventura, Victor Orrit, Joan Riu, Joaquim Llena, Joan Ganyet, Narcis Balagué, Emili Medan, David Tarrado… i tots aquells i aquelles que volen participar en el debat de les idees per aconseguir una muntanya millor. Tots ells també són pirinencs i les seves opinions no han sigut tingudes en compte en aquest any internacional de la muntanya que vostè coordina, i com vostè –que em consta fou candidata a regidora per Calella de la Costa– tenim una llarga tradició de treball personal i col•lectiu en l’àmbit municipal.
Deia en el meu article anterior que Catalunya necessita una transició i vostè ho confirma, una transició política per obrir el debat, convidar a la participació i acabar amb l’autocomplaença dels règims. Els països per avançar necessiten ambició i autocrítica, vostès ja no tenen ni una cosa ni l’altra i el que és pitjor, la manca d’idees la substitueixen amb l’agressió al contrari. Gràcies per proclamar-se far i llum dels pirinencs sense fe en aquest Govern, tanmateix i per utilitzar un símil mariner, nosaltres més que llum, el que volem, es “deslligar amarres” i navegar, li puc assegurar, de bon rotllo, que des de la muntanya sabrem pilotar el nostre propi vaixell.

Francesc X. Boya Alós
Diputat al Parlament de Catalunya
Secretari General d’Unitat d’Aran