L’aranès a l’Estatut de Catalunya

Obrir el debat i la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya ha suposat
una llum d’esperança per l’altra llengua pròpia que encara és viva a Catalunya,
l’occità, una llengua, sovint oblidada i que ha quedat literalment arraconada a
un àmbit geogràfic molt concret com l’Aran. No sempre fou així, però, i és prou
sabut que fou llengua de cultura en els segles foscos de l’edat mitjana i va
tenir un passat d’esplendor cultural que cristal·litzà amb l’atorgament a
Frederic Mistral, ara fa cent anys, del premi Nobel de literatura per la seva
obra, Mirèio.
La realitat de l’occità però, és dramàtica. Ofegat a França i
testimonial a Itàlia, només l’Aran ha fet d’aquesta llengua un signe d’identitat
i un reconeixement tímid d’oficialitat. Dic tímid perquè l’Estatut de Sau tot
just va apuntar en el seu article 3, la protecció i ensenyament de la “parla”
aranesa, un reconeixement que avui es mostra clarament insuficient i que de fet,
ha quedat superat per les polítiques impulsades des de les institucions.
El
nou Estatut ha de fer un pas important en aquest reconeixement de la diversitat
lingüística a Catalunya i ens cal donar a l’occità un marc jurídic adequat i un
mandat a les administracions per tal que evitin la seva desaparició. És amb
aquest motiu que el conjunt de les forces polítiques i les institucions araneses
han reclamat un nou estatus per la seva llengua. Un estatus que equipari els
drets lingüístics dels aranesos i garanteixi recursos per la normalització de
l’aranès-occità de l’Aran.
El text proposat per aconseguir aquests objectius
és el següent:

1.- L’aranès, varietat de la llengua occitana pròpia
d’Aran, és oficial a Catalunya com ho són el català i el castellà, en els termes
d’aquest Estatut.

2.- La llengua oficial de les institucions de la Vall
d’Aran és l’aranès, com ho són el català i el castellà. En relació a l’aranès,
tots els ciutadans de la Vall d’Aran tenen el dret a conèixer-lo, a
expressar-s’hi oralment i per escrit en les relacions i els actes públics i
privats, a emprar-lo en les seves relacions amb totes les administracions
públiques i, en general, en qualsevol altre servei públic a la Vall d’Aran.
També tenen el dret a emprar-lo en les seves relacions amb la Generalitat de
Catalunya.

3.- Per tractar-se d’una llengua minoritària, l’aranès ha de
ser objecte d’especial respecte, protecció i ensenyament i se n’ha de garantir
l’ús en el sistema educatiu i en els mitjans de comunicació públics, i
fomentar-lo en els mitjans de comunicació privats.

4.- Els topònims de
l’Aran tenen com a única forma oficial l’aranesa, d’acord amb el que preveu la
normativa lingüística.

5.- La Generalitat i les institucions araneses han
de vetllar per la conservació de la cultura tradicional i per la promoció i
difusió de la cultura aranesa.

6.- Cap normativa referent a l’ús de les
llengües oficials a Catalunya es pot interpretar en perjudici de l’ús de
l’aranès

En definitiva, del que es tracta, a més de protegir el patrimoni
lingüístic de la humanitat, a aquestes alçades tan malmès, és de llançar, des de
Catalunya, un missatge de respecte a les minories i a la diversitat com un valor
en si mateix i com una exigència de respecte a tots els drets de totes les
llengües i tots els pobles del món.

Francesc X. Boya i Alós
Diputat