Gràcies sr. President, senyores, senyors senadors, companys diputats i diputades,
Pujo a aquest faristol per defensar el títol preliminar que, com vostès saben, conforma els aspectes nuclears de l’Estaut, nació, llengua, relacions amb l’estat, símbols i l’apartat de l’Aran.
Faré, en la meva intervenció, menció a aquells aspectes que han suscitat més controvèrsia i una breu referència a l’Aran.
Llevamos ya señorías largas horas de debate y queda poco por decir. Pero quiero en estos breves minutos hacer un elogio del pacto, es decir ir en la dirección contraria del “España se rompe” del Sr. Vendrell. Miren, soy de una tierra donde corrientemente se hablan 4 idiomas, el aranés u occitano, el catalán, el castellano y el francés. Una tierra que no tuvo una comunicación por carretera estable con Catalunya y España hasta los años 50, y aún hoy, a veces, llegar sigue siendo una aventura. Bien, esta tierra que pudo ser francesa, -en cortos espacios lo fue-, tiene una historia plagada de episodios en que sus habitantes han defendido el pacto con Catalunya y posteriormente España con sus propias manos, un pacto para su autogobierno y al mismo tiempo la pertenencia pactada a Catalunya y a España. En una de las últimas ocasiónes, tras la ocupación francesa en 1795, cuando el síndico de Aran, Esteve de Aner, tuvo que convencer al gobierno de Godoy para que cediera la Isla de Santo Domino y conservara Aran, que efectivamente así fue en los pactos de Basilea.
Quiero decirles Señorías, –y especialmente al Sr Piqué que se manifestaba cansado de las referencias históricas, que a menudo, de la historia se aprenden buenas lecciones para el futuro-y este es un buen ejemplo para entender la validez y la bondad del pacto. Porque el buen pacto, el pacto compartido y respetado, es la mejor forma de unir, a pesar de las adversidades y de las diferencias, aunque estas sean geográficas. Y este Estatuto, le pese a quien le pese, es un buen pacto.
Un pacte senyories que ens ajuda a explicar també alguns dels principis que fonamenten aquest títol preliminar com és el concepte nació. Transitar des de l’Espanya “grande y única”, cap a un model que permet, sense renunciar a les bondats d’una idea d’Espanya, anar fins al reconeixement dels àmbits nacionals més immediats. És a dir, sumar allò que prové de les afeccions més pròximes, de la terra més immediata, del sentiment més proper, fins a aquell patriotisme institucional, també mencionat des d’aquesta tribuna i que, com referia en el Congrés dels Diputats, el sr. Rubalcaba, ens permet sumar interessos i sentiments a un projecte comú que es diu Espanya i al qual, en clau de futur, també hi afegirem, en aquest conjunt de cercles que conformen les identitats concèntriques, l’Unió Europea. Una idea que només pot sustentar-se en el respecte escrupolós del dret individual a la tria de les seves afeccions en el respecte als marcs legals.
En el debat de la soberania s’ha defensat, des del grup del Partit Popular, que aquest Estatut trenca el principi constitucional segons el qual, és en els poders que emanen del poble espanyol, on resideix la sobirania nacional. Hem de reafirmar, Sr president, per enèsima vegada que el que diu l’article 1 literalment és que : ” Catalunya exerceix el seu autogovern constituïda com a Comunitat Autònoma d’acord amb la Constitució i el present Estaut, que és la seva norma institucional bàsica”. Es a dir, l’Estatut deixa perfectament clar l’estricte respecte a la Constitució, i els seus poders públics i legislatius estan sotmesos a la Constitució, però el poder d’aquests emana del poble català.
Faig també una menció a l’article 6, que fa referencia a la llengua, què és possiblement una de les afirmacions del PP més preocupants, més lacerants, contra la convivencia i la pau cívica que impera a Catalunya. (Er article 6 ei ua afirmación preocupanta.
Sres. i Srs diputats, s’empara en aquest estatut la idea d’una societat competent en les llengües oficials que conviuen en el territori. Una societat integrada on no existeixi cap mena de discriminació, tampoc la que es produeix per raó de llengua. Aquest és l’esperit que sustenta aquest article. Una idea de societat que permet a les persones integrar-se plenament amb totes les conseqüències. I nosaltres senyories en fem una lectura molt clara d’aquest article en el sentit que el deure és d’entendre aquestes llengües, de ser competent en la comprensió d’aquestes llengües per garantir que tota la ciutadania tingui les mateixes oportunitats, i alhora, i després en parlaré encara un moment, fer la defensa d’un patrimoni cultural, que certament és un dels actius importants de la societat española, una societat que com ja s’ha dit tantes vegades, agradi o no, es vulgui reconèixer o no, és una societat culturalment diversa, i cada vegada ho serà més. Per tant, en aquest Estatut, fixem el marc de la convivència per fer crèixer societats plurals cohesionades sobre valors compartits.
Per últim, fer menció al fet que el Partit Popular diu que la denominació de “nacionals” dels símbols de Catalunya és inconstitucional.
Una denominació que fins i tot va ser votada a favor per algú tan poc sospitós de catalanista com el sr. Vidal Quadras.
El que diu l’article 8.1 és que : “Catalunya, definida com a Nacionalitat en l’article 1, té com a símbols nacionals la bandera, la festa i l’himne”. És que els símbols de les nacionalitats no són símbols nacionals, Sr. Piqué? Molt em temo que quan vostè es refereix al “lio”, l’únic lio el tenen vostès, srs. del Partit Popular, perquè els ciutadans i les ciutadanes tenen molt clars els seus sentiments i les seves afeccions i el que significa cada un dels símbols que recull la nostra Constitució, els nostres Estatuts i també alguns dels símbols no escrits però que formen part de la identitat malgrat que no estigui escrit a cap text institucional.
Y ahora, con la venia del Sr. Presidente, quiero señorías saludarles en lengua occitana, una lengua que nunca ha sido escuchada en estas Cortes. Y añadir, para tranquilidad del traductor o traductora, que a renglón seguido, les traduciré este breve texto que pretende ser un gesto. Pretendo así rendir un homenaje a la pluralidad, al pacto por su preservación y al respeto que merecen todas las lenguas .
Acabi Senhories ena mia lengua, er aranés, tà deféner era preséncia d’Aran en aguest títol preliminar, concrètament en article 11, com un reconeishement a ua realitat culturau e politica que des de hè lèu 800 ans a manifestat era reiterada volentat des aranesi de mantier-se fidèus ath sòn compromís damb Catalonha e damb Espanha. Ua pertenéncia que siguec totun, possada des deth pacte, per’mor de preservar e respectar es institucions civiques e politiques qu’ an dirigit des dera edat mieja enquia 1834 es destins d’aguest pòble pirenenc. Un pòble que, des dera recuperada democràcia e damb eth restabliment des sues institucions en 1991, apòrte ad aguesta Espanha un auviatge lingüistic e culturau que se some ara diversitat de lengües e cultures que conformen er auviatge comun de toti es espanhòus.
Traduzco señor Presidente
Termino pues en mi lengua, el aranés, para defender la presencia de Aran en este título preliminar, concretamente en el artículo 11, como un reconocimiento a los cerca de 800 años de reiterada voluntad de los araneses de mantenerse fieles al compromiso con Catalunya y España. Una pertenencia que fue sustentada desde un pacto político que permitió preservar y respetar las instituciones cívicas y políticas que han dirigido desde la edad media los destinos de este pueblo pirenaico hasta 1834. Un pueblo que desde la reestablecida democràcia y con la reinstauración de sus instituciones en el año 1991, aporta a España un patrimonio lingüístico y cultural que se suma a la diversidad de lenguas y culturas que conforman el patrimonio común de todos los españoles.
Gràcias sr presidente
Eth nòste projècte ei Aran. Aran ès tu