He de dir que em sembla bé que el Senyor Barrera s’expliqui i tant de bo,
aquestes explicacions i aquests debats, a més de fer-los en els diaris,
poguéssim fer-los allà on correspondria en primera instància, és a dir en el Ple
del Conselh Generau d’Aran.
Dit això, sembla que aquest model que ens
explica el Sr. Barrera és si més no un model confús i d’antuvi fracassat.
Intervenir a l’església de Vilac un, monument dels segles XII i XIII sense totes
les garanties d’actuar dintre dels paràmetres que exigeix el rigor en la
preservació d’aquest patrimoni, és una evidència clara d’ineficàcia. L’església
de Vilac mereixia una teulada de característiques similars a les que tenia la
teulada original i en absolut es pot justificar la utilització de materials
“moderns” quan encara és possible la recuperació de teulades tradicionals a
l’Aran que poden fornir material per les actuacions sobre el patrimoni. Però
aquest és un debat tècnic que, en el si de la Comissió de patrimoni hauria hagut
de trobar la resposta i la sensibilitat adequada, que el Govern no ha tingut.
Diu el Sr. Barrera que no era necessari. No és això el que diu la Llei de
patrimoni 3/1993, ni tampoc la llicència concedida per l’Ajuntament de Vielha
que ho imposa com a condició, sustentant la seva demana en l’expedient incoat a
algunes esglésies araneses amb l’Ordre del 6 de febrer del 1978 i que, tal i com
diu l’article 9 en el punt 2 de l’esmentada llei, l’inici d’incoació d’expedient
comporta l’aplicació del règim de protecció.
La qüestió però, no és
únicament d’aplicació legislativa, sinó de sensibilitat per una banda i per
l’altra, efectivament, de model. Si el Govern d’Aran vol establir un model
d’intervenció, el primer que cal fer és definir el règim de protecció d’aquest
patrimoni i resoldre allò que es va iniciar fa 32 anys i que ni els successius
governs de CiU a la Generalitat ni a l’Aran han resolt. És a dir, acabar, o en
el seu cas, reiniciar la declaració de protecció del patrimoni tal i com
estableix la llei de 1993. A partir d’aquí, cal encetar una campanya de
projecció del conjunt del nostre patrimoni que respongui a la vàlua i a la
dimensió que li correspon i que vagi acompanyat d’un discurs que el
contextualitzi en el seu entorn i en una visió de conjunt que ara no té. Un
patrimoni que hem d’indentificar com un dels actius més importants del nostre
territori, que ha tingut un pes inequívoc al llarg de la nostra història i que
ara, més enllà del seu valor religiós, dóna un alt valor afegit a la nostra
oferta turística.
Hi ha molt a fer i seria injust dir que no si ha actuat.
Ara bé, avui, més enllà de les actuacions en la restauració que, insisteixo, han
de ser molt rigoroses, cal assegurar-ne legalment la protecció i donar-li a
l’empara de la llei el valor que té. Això no costa diners, i en tot cas, si el
problema, tal com planteja el Sr. Barrera, és que el Govern d’Aran necessita de
la meva persona i de la meva modesta condició política com a diputat, estic a la
seva entera disposició.
Francesc X. Boya i Alós
Diputat al Parlament de Catalunya per al PSC-CpC