La política ha esdevingut un espai convuls en aquests últims temps. Estatut primer i LOE després són els “tsunamis” polítics que la dreta utilitza per desgastar el govern del PSOE a l’estat i al govern de la Generalitat a Catalunya. Una estratègia que ja vam conèixer al 1996 amb el “váyase sr. González”. Ho recorden? Els srs Trillo, Rajoy, Arenas fent tronar els seus escons al Congrés… Doncs ara, ja hi tornem a ser. Vaig tenir l’oportunitat de presenciar el debat de l’Estatut a les Corts, el dia 2 de novembre i, assegut a les balconades de convidats, a sobre dels escons del PP, no vaig poder evitar un calfred escoltant els improperis i la ira que, especialment, contra Zapatero, flotava sobre la bancada popular. Hi havia en aquesta actitud un instint, per dir-ho d’una forma entenedora, que va més enllà dels arguments polítics, de la raó, o de la part de raó que, atenent a les seves conviccions polítiques, poden tenir. No, no era una qüestió d’arguments, era una actitud primària en la recerca de l’acorralament del contrari per ferir-lo, no amb l’eloqüència de la veritat, sinó amb la força dels insults, de l’improperi i la insídia.
La política no pot ser això ni ha de ser així. El crit primari i desentès de la caverna no pot confondre a la ciutadania amb enganys que, repetits reiteradament, acaben semblant una veritat. No és possible que després de 25 anys de democràcia, avui, com si d’un carrusel es tractés, la política espanyola repeteixi la seqüència de l’últim segle sense trobar un espai sensat de debat en serenor.
Catalunya ha actuat lleialment vers Espanya en la tramitació d’aquest Estatut. Ha seguit el procediment adequat i ho ha fet amb l’autoritat moral que dóna un suport del noranta per cent dels diputats del seu parlament. Com es pot dir, aleshores, que aquest és un estatut que es fa d’esquenes als catalans, si no és des d’aquesta perspectiva del menteix “que alguna cosa queda”? Però, la tensió, basada en la crispació fictícia i la mentida no pot durar. El debat del Senat va posar les coses al seu lloc i el president Maragall va reclamar, amb una contundència incontestable, respecte per Catalunya. La càrrega contra l’estatut era, després dels discursos del president, neutralitzada. Calia ara un nou front per cavar trinxeres contra el govern i el camp de batalla més propici era l’àmbit on conflueixen la dreta reaccionària i una església atàvica que sembla sentir enyorança dels temps en què la política era una de les seves ocupacions habituals. Sortosament, l’església catalana s’ha desmarcat clarament d’aquest pacte polític entre opusdeistes, legionaris, ABC, El Mundo, La Razón i la COPE. Un entramat ultraliberal on Acebes, Ansón , Jiménez los Santos són els abanderats de l’ultraconservadurisme d’una Espanya que pensàvem superada. L’atac a la LOE és un intent de fer creure un nou engany sota la consigna de la llibertat per elegir el centre pels pares, amagant l’autèntica realitat, que no és altra que retornar els privilegis a uns quants, en uns centres pagats amb diner públic que quedaran però, dispensats d’assumir la seva quota d’alumnes immigrats a les seves aules, defugint així, una obligació social i moral fonamental en la nostra societat.
El president Zapatero ja ha respost a la intransigència, anunciant diàleg, com no pot ser d’un altra manera en democràcia. El cert és però, que en els objectius d’aquesta dreta no hi ha la voluntat d’aconseguir un sistema educatiu eficaç. En absolut. El que hi ha és una voluntat d’erosionar, crispar i enfrontar.
Davant d’aquesta actitud, cal serenor en els actes i contundència en els arguments. A Catalunya, ens cal també, memòria. Memòria per no oblidar, per saber qui són els qui han utilitzat el nostre estatut i el nostre dret com un simple instrument per als seus interessos partidistes. Fem-los-hi saber, i que no els surti gratis.
Francesc X. Boya i Alós
Diputat al Parlametn de Catalunya