En tot cas, la situació posa a prova el sector econòmic de les nostres contrades, estacions d’esquí, hotels, comerç… queden tocats severament després d’una temporada de la que difícilment se’n podran salvar els mobles. L’experiència negativa però, ha posat en evidència alguns símptomes que fan necessària una reflexió. La primera és en la relació muntanya/pla, o si es vol, món urbà/món rural. Sorprèn la incomprensió d’una gran majoria de ciutadans respecte de les zones de muntanya. De les crítiques ferotges a la utilització d’aigua per fer neu cultivada. Unes crítiques sovint farcides de demagògia que neguen l’utilització d’un recurs avui vital per mantenir l’infraestructura turística. Un recurs que, per altra banda, ja s’utilitza des d’inicis dels anys 30 per fer energia elèctrica i exportar-la a les zones urbanes. En tot cas, més enllà de polèmiques i topics, del que es tracta, en el marc de criteris de sostenibilitat social, ambiental i econòmica, és de desenvolupar iniciatives que permetin continuar amb la repuntada demogràfica del Pirineu i amb els objectius d’equiparar en oportunitats i accés als serveis públics aquests territoris.
No hi ha dubte que la crisi climàtica que se’ns anuncia és un bon moment per reflexionar sobre el model econòmic. Un model que, òbviament, no és homogeni en aquestes contrades, malgrat que la neu ha esdevingut un factor clau en totes elles, amb més o menys intensitat.
L’Aran és on l’esquí ha orientat la gairebé totalitat del sector vers aquesta activitat com a producte central de la seva oferta turística, una centralitat a la qual no ha de renunciar, si bé, cal que les nostres infraestructures turístiques trobin noves fonts per mantenir un flux de clients suficients, que eviti convertir el país en un parc temàtic obert del desembre a l’abril, quan la neu acompanya. Cal per tant, treballar en la consolidació de nous productes i en la recerca de nous instruments de gestió turística on els empresaris i el sector tinguin un paper més actiu i determinant. És cert que no hi ha en aquest procés cap recepta miraculosa, però una mirada curosa a l’entorn aranès ens farà adonar-nos que en aquests anys de desenvolupament intensiu a remolc de l’esquí, hem perdut un dels principals actius en que es fonamenten la gran majoria de recursos turístics: el paisatge. Aquest doncs, ha de ser un primer objectiu, recuperar el paisatge com un element central, l’aliat més potent per generar addicions incondicionals, i sensacions de benestar.
És evident que la recerca de la qualitat en l’àmbit del turisme és des de fa temps un objectiu en si mateix. Un país de qualitat garanteix un producte de qualitat. Un producte que tingui capacitat de vendre’s i alhora, de manifestar una autenticitat, una ànima, que sovint, el brogit turístic roba a les contrades sobreexplotades. Per tant el reforçament de la pròpia identitat i dels trets específics esdevé en aquest procés un punt fort que cal aprofitar.
En definitiva, hem d’afrontar aquest debat sense por i amb ànim d’escoltar i obrir noves portes al desenvolupament econòmic. Noves portes que garanteixin seguir fent passes endavant, en la creació de riquesa i molt especialment en la creació d’oportunitats per als joves que vulguin continuar vivint a la muntanya.