Catalunya i Salamanca superen l’amnèsia

Amb el retorn dels papers, i a l’espera que l’Audiencia Nacional acabi la seva deliberació, a banda de fer justícia, hem fet un pas més per superar l’amnèsia històrica que en molts aspectes patim quan es tracta de parlar de la guerra civil i el franquisme. Cal recuperar la memòria, el record no ens ha de fer por si és un record sa, i no impregnat de la nostàlgia patriotera que demostren les manifestacions auspiciades pel PP a Salamanca.
El retorn dels arxius contribueix a superar l’amnèsia perquè la llei que permet els documents tornar amb els seus propietaris estableix, al mateix temps, que a Salamanca es farà un centre d’estudis històrics sobre la segona República, la guerra i la repressió franquista que serà un referent internacional en el seu camp. Un arxiu modern, a les antípodes de l’actual arxiu, en què es podrà consultar en format digital tots els documents que ara tornen a Catalunya, tots els que hi restaran i tots els que aniran arribant d’altres centres museístics, espanyols i estrangers. Només quan a Salamanca es puguin trobar tots aquests documents, ara dispersos, i es puguin consultar, i es puguin difondre, estudiar i donar a conéixer, es podrà parlar d’una veritable unitat d’arxiu.
Al mateix temps, el fet de tornar als seus propietaris els documents originals expoliats farà que ningú pugui sentir com una ofensa perpètua la substracció de documents que es va perpetrar en els temps d’una guerra remota. Al contrari, podran sentir l’orgull que aquells documents passin a ser testimoni d’un temps que no ha de tornar, per explicar a les generacions futures que barbàries com aquella no s’han de repetir.
La memòria històrica, després de trenta anys de democràcia, és una de les assignatures pendents que els actuals governs català i espanyol estan decidits a superar. La Generalitat treballa per crear el Memorial Democràtic i en una normativa sobre exhumació de fosses comunes; el govern de l’Estat prepara, en una comissió interministerial, la llei de la Memòria. Es tracta d’acabar de tancar ferides que venen d’un temps de divisió i que, mentre segueixin sagnant, ni que sigui poc, no ens deixaran avançar tant com voldríem.