Eth nòste projècte ei Aran. Aran ès tu

no només al teixit epidèrmic de la nostra estructura política impactada pels excessos verbals dels mítings electorals, fets i dits amb més o menys barroeria o encert, sinó a qüestions que són l’esquelet de la convivència territorial, forjada amb l’esperit que des de la transició havia cimentat l’ acord entre els demòcrates d’aquest estat. Avui, ja sabem que la fractura és profunda i que el Partit Popular, sabedor que l’enfrontament entre Catalunya i Espanya és, en símils pesquers, un calador de vots arreu de l’estat, posa cura en aprofundir en aquesta confrontació per tal d’obtenir rèdits electorals. I aquí tot s’hi val. L’ error de Carod, magnificat i amplificat fins a la infàmia, és utilitzat pel ministre Acebes davant del frustrat atemptat a Madrid; les grolleries i mentires del Sr. Valcarcel, president de la comunitat de Múrcia, o les barbaritats dites per la ministra García Vadecasas, són l’expressió d’una estratègia que té com a objectiu enderrocar el Govern de Catalunya i, a l’hora, l’esperança d’una concepció d’Espanya on la pluralitat sigui respectada com a un valor essencial, com una riquesa i no com un problema.
Vist i sentit tot el que s’ha dit fins ara, avui només en podem fer una lectura: el Partit Popular ens ha portat a l’Espanya més intransigent i cavernícola que podíem imaginar. I el més sorprenent és que ho fa amb el beneplàcit d’una part de l’opinió pública espanyola. Ressuscitant de vell nou una cultura tardofranquista que recupera l’ideari falangista respecte de l’Espanya única, i un discurs farcit de pors a les escissions territorials, a la diversitat cultural, i a tot allò que signifiqui avenços envers el reconeixement de l’Espanya real i la seva diversitat. Tot això, a més, adobat amb una greu mancança de pluralitat informativa, no només a la premsa més reaccionària, editada a Madrid i convertida en un ariet del PP, sinó amb una utilització descarada de la televisió pública convertida en un pur instrument partidista. L’escenari esdevé una retrospectiva de l’ Espanya més negra.
Aquesta és l’herència d’Aznar, la del Prestige, la de les mentides sobre la guerra d’Irak, la de la utilització partidària del terrorisme… I el que és més greu, avui podem dir que Aznar i el Partit Popular han tallat bona part del fils que amb tanta paciència es van cosir durant la transició per refer els ponts de diàleg entre les dues Espanyes, trencades per la Guerra Civil i una historia farcida de guanyadors i perdedors. No va ser fàcil aleshores i no ho serà ara, perquè caldrà recosir els espais de confiança mútua entre els pobles, refer un marc de convivència amb els valors de la democràcia i la tolerància. I en definitiva, fer d’Espanya, no “l’ unitat de destino” que propugna el PP, sinó un punt de trobada per construir un projecte que forma part de l’Europa més propera i on ens hi podem reconèixer totes les cultures i tots els pobles que compartim aquesta geografia.
D’entrada, el primer pas per fer-ho possible és votar l’únic partit que avui pot recuperar l’esperit que va presidir l’ Espanya de la transició, i tornar a construir un espai de diàleg i pau. El PP no pot fer-ho, la seva estratègia va justament en sentit contrari, però tampoc Convergència que els hi ha donat suport durant aquests últims vuit anys i ha fet bo al PP amb la seva complicitat. Per tant l´única alternativa és fer confiança a José Luis Rodríguez Zapatero i donar una oportunitat a l’altra Espanya possible, la de tots.

Francesc X. Boya i Alós
Diputat al Parlament de Catalunya