Aquesta és una qüestió que ha sigut objecte de debat al Parlament de Catalunya, malgrat la canícula estiuenca que ja domina l´ambient i que posa de manifest que els temps parlamentaris no sintonitzen, tampoc, amb la meteorologia.
Va ser el grup parlamentari del PSC-CpC que va presentar al Parlament de Catalunya una proposició no de Llei per tal de debatre la necessitat de dotar Catalunya d´una llei de l´esquí. La iniciativa no va prosperar pels vots en contra del PP i CiU; tanmateix, l´ocasió ha permès d´obrir un debat al Parlament que sens dubte continuarà, i un debat que hauria de ser participat per tots aquells professionals i aficionats que gaudeixen d´aquesta activitat.
En primer lloc, val a dir que és una premissa indispensable reconèixer a les estacions d´esquí el seu paper importantíssim en el desenvolupament de les contrades de muntanya. En aquests anys els resultats econòmics d´aquestes comarques ha estat vinculat a l´increment d´aficionats a aquests esports i no debades, estacions com Baqueira, han augmentat el seu nombre de clients en gairebé mig milió d´usuaris. Per tant, amb aquestes consideracions prèvies, analitzem ara si cal o no una llei per a l´esquí.
D´antuvi, la qüestió seria veure quina és actualment la definició jurídica d´una estació per adonar-nos que a les legislacions vigents una estació d´esquí quedaria emmarcada dintre de les empreses de transport per cable. Certament ho és, ja que l´origen de les estacions fou facilitar aquest accés als cim de les muntanyes. Ara bé, avui és inexacte dir que una estació d´esquí és només això, una empresa de transport. Darrera d´una estació hi ha bàsicament un centre turístic de primera magnitud. De fet, la llei del 63 anomenada de Centros de Interés Turísticos Nacionales, ja va donar aquesta qualificació i a més grans avantatges fiscals i urbanístics a les empreses explotadores d´aquests centres. Desprès però, cap legislació posterior, més enllà de les estrictament relacionades amb el transport ha donat un marc jurídic a les estacions d´esquí.
La realitat evidencia però, que al voltant d´un centre d´aquesta mena s´associen tot un seguit d´àmbits vinculats a l´esport i a la seguretat; al turisme i el medi ambient; a la mobilitat i a l´urbanisme, per citar-ne algunes que tenen referències jurídiques a diverses lleis, amb molta imprecisió i sense cap resposta eficient a les problemàtiques o necessitats que plantegen aquests complexes i els territoris de muntanya que les acullen. Així, la recent Llei de Turisme de Catalunya no té cap referència al sector, com tampoc la Llei del Cable, aprovada fa unes setmanes, té cap referència a aquestes matèries citades. Per tant, la definició dels centres d´esquí queda encara pendent, i el que és més necessari queda irresolt el marc orientador i legislatiu on han d´emparar-se empresaris, usuaris i professionals d´aquest important sector de l´economia de muntanya.
Si revisem l´origen del debat, és a dir, els accidents mortals de la passada temporada ens adonem que en els estudis fets sobre sentències judicials en aquesta matèria els criteris són dispars i la visió global manifesta una evident inseguretat jurídica per la manca d´un marc específic en una matèria on és especialment difícil definir la línia entre la seguretat objectiva que pot proporcionar una estació i les conductes prudents i segures de l´esquiador. Per tant, és en aquest sentit que es fa necessari definir un marc que contempli també la participació de l´administració i la penalització de les conductes que posen en risc la seguretat d´altres esquiadors a les pistes. Actualment, només les normes FIS o el reglament de l´ATUDEM són les eines per definir aquestes conductes; evidentment, cap d´elles té validesa jurídica. Sembla però que fer de l´esquí un esport raonablement segur ha de ser un objectiu prioritari i si bé una llei no resoldrà per si mateixa aquestes qüestions, si pot ajudar a fixar els criteris que defineixin aquesta objectivitat, i determinar les responsabilitats.
Finalment, dir que seria poc encertat vincular la futura llei estrictament a matèries de seguretat, perquè la qüestió és, com ja apuntava al començament, més complexa. Avui, per il•lustrar el meu raonament, un nombre molt significatiu de persones es dediquen a l´esquí professionalment, quin és el seu estatus professional? Com es regulen les empreses dedicades a l´ensenyament de l´esquí? On s´emmarquen els recursos que genera la neu i que no són estrictament la venda d´un títol de transport? O quines són actualment les relacions de l´administració amb el sector, on conviuen un sector privat que fa un important esforç inversor i un sector públic, sovint, considerat com una competència deslleial?
Els països de més tradició en aquest esport ho han fet, ja sigui amb lleis específiques, o bé en marcs legals més amplis i orientadors del desenvolupament de les zones de muntanya, tal i com sembla que farà properament Aragó.
No cal tampoc considerar que una futura llei de l´esquí hagi de tenir un caràcter restrictiu o limitador per aquesta activitat, ans al contrari, la llei de l´esquí hauria de ser clarificadora i potenciadora d´aquestes activitats, tant les que es fan a pistes amb remontadors, com les que es fan en modalitats d´esquí nòrdic o de fons, avui oblidades per l´administració i que tenen una importància molt rellevant per moltes comarques. La llei però, hauria de vetllar també perquè, tal i com demanda cada dia amb més insistència la societat, les activitats de lleure tinguin respecte per al medi i al mateix temps, donin a les valls que les acullen, creixements sostenibles i criteris de racionalitat als efectes socioeconòmics que hi van associats.
L´esquí, en definitiva, és un bon recurs de desenvolupament i hem de vetllar perquè en sigui durant molts anys en un context on els papers dels diferents agents que hi participen i de la mateixa administració, estiguin ben definits i compleixin amb un objectiu final, mantenir i fixar la població de les nostres valls en condicions d´igualtat amb la resta del país. En tot cas, aquest és un debat obert on els empresaris del sector, els professionals, els usuaris i els territoris de muntanya tenen molt a dir. El debat parlamentari ha encetat aquesta qüestió, i serà bo que hi aprofundim. Des del Grup Parlamentari del PSC-CpC farem una proposta en aquesta matèria que sigui un bon instrument per consolidar l´esquí com a activitat de dinamització econòmica, tot respectant els valors mediambientals i els criteris de desenvolupament sostenible que avui, per manca de planificació i la no acció del govern, ens ha mancat.
Francesc Boya i Alòs
Diputat al Parlament del PSC-CpC