Repassant aquest Aran, que va des del país inventat i utòpic tant necessari per alimentar la nostra ànima comuna de poble amb història i cultura, fins el real fet de mestissatges i canvis, hom pot adonar-se de quin és el relat de l’evolució del nostre país. Un relat que avui només s’explica des de la conjunció de dos fets indiscutibles: per una banda la voluntat manifesta de la nostra singularitat, i per un altra la plena consciència de la transformació de la nostra societat i del nostre desenvolupament, com un fenomen que, com passa arreu, transforma les comunitats independentment de la seva ubicació geogràfica. Em refereixo a transformacions profundes en la economia, en la cultura i en la manera de viure i sentir la pertinença a una terra.
L’Aran és, en aquest sentit, un autèntic laboratori que té un dels reptes de futur en la conciliació del nou mestissatge de cultures, que s’assenten en un espai petit amb un marcat caràcter nacional i de voluntat de ser. Aquest és possiblement el repte més important, perquè de l’encert en la recerca dels camins per afermar la cohesió social i el benestar de la població, en depengui directament la supervivència de la nostra llengua i la possibilitat de compartir una identitat de projecte amb tots aquells nouvinguts que formen part d’aquesta realitat.
Aran ha de construir el seu futur sobre una cohesió social que depèn, en bona mesura, d’una economia que ha de tenir capacitat d’adaptació, dinamisme i sostenibilitat, per fer funcionar una estructura de proporcions considerables però que no pot créixer indefinidament. Per això, cal repensar el nostre model turístic, desestacionalitzar i diversificar han de ser els objectius per superar un sostre estructural que pot estancar aquest creixement i desestabilitzar econòmica i socialment el país.
Créixer en qualitat és un principi que no només podem aplicar a la gestió individualitzada dels establiments turístics. En absolut, el concepte de qualitat ha de ser un concepte de país. Un xic d’autocrítica ens evidenciaria que, en aquest anys de progrés positiu sota l’influx de l’esquí, ens ha fet pagar un peatge alt amb la pèrdua de l’autenticitat d’un paisatge que era, fa uns anys, la nostra millor marca de qualitat. Un risc que augmenta quan l’Aran esdevé un punt central i estratègic en les comunicacions internacionals i, allò que fou un clam dels aranesos per comunicar-se, avui esdevé una amenaça amb què sotmetre els prats i els pobles sota l’esclavatge del quitrà.
Tenir una institució pròpia d’ençà 1991, hereva d’una organització democràtica allà on el feudalisme era més eclèctic, és un símptoma de la voluntat de ser d’aquest país. De superar l’incomunicació atàvica o de renovar-se substituint una economia de subsistència per una destinació turística de primer ordre. Perquè en definitiva la força d’un país és, sense cap mena de dubte, la seva gent. Una gent que, al meu entendre, espera de les seves màximes institucions rigor, transparència i capacitat de lideratge per avançar vers un país que dóna més oportunitats, més qualitat de vida i un millor servei als seus ciutadans.