Les retallades s’assemblen cada dia més a una boira densa i compacta que va entristint i tintant de gris la nostra realitat quotidiana. Avui, el paisatge del nostre país és, francament, desolador. El desmuntatge, peça a peça, del nostre estat del benestar, esdevé una realitat de la qual ens assabentem cada matí amb la lectura dels diaris. Aquests dies, -ho hem vist en aquest mateix rotatiu-, els pares i mares de la Ribagorça fan la seva pròpia creuada per evitar una reculada en una qüestió tan vital com l’equitat en l’accés a l’escola dels nens i nenes dels pobles de la comarca. Una lluita a la qual s’hi han sumat sis comarques més d’arreu de Catalunya. De fet, són ells els que, com autèntics herois de la quotidianitat, evitaran, espero, que fem un altre pas enrere en una qüestió vital. Vital per totes les famílies que avui es veuen amenaçades de perdre l’ajut per al transport o el menjador escolar. Però, especialment transcendent, pels pobles de muntanya i l’escola rural que, avui, sense aquest ajut fan un salt més cap a la desaparició. Modestament i des de les institucions on som representats, el grup del PSC ha presentat iniciatives per la recerca d’un acord que només exigeix una mica de voluntat política i reconèixer la transcendència del problema.
Es fa difícil d’entendre, sinó és per culpa de les crispacions i desentesos que avui viuen els nostres governs, que allò que ha funcionat perfectament des del 2006, quan es va redactar l’última llei d’educació, avui, la lectura de la mateixa llei, i del mateix article 82 de la LOE, discrimini del principi d’equitat als nuclis agregats de la nostra geografia que, com sabem, són molts. De tal manera que, en un menjador escolar hi hagi nens que no paguen, nens que paguen la meitat o nens que paguen 6 euros, en funció, no de la distància, sinó de la qualificació administrativa del seu poble. Si ets municipi no pagues, si ets nucli agregat sí. Tothom entén ràpidament que això és un mal entès. Doncs no. És el resultat de una relectura estricta d’uns, i de l’arronsament d’espatlles dels altres, d’un article que serveix per clavar un cop de tisorada més a les ja malmeses economies familiars.
A les zones rurals i a la muntanya, tots els estudis ens diuen que tornem a recular, i que la població s’acumula a les capçaleres de comarca. Per les famílies que resisteixen als pobles, resulta determinant a l’hora de decidir el canvi de domicili l’accés als serveis bàsics. L’escola ho és. Per tant, estem en un debat crucial, una batalla que l’escola rural no pot perdre.
El servei de transport i el de menjador han de ser considerats com serveis bàsics per les famílies que han de desplaçar els seus nens a escoles distants; un principi irrenunciable pel qual hem de lluitar tot reclamant, com fan els pares i mares de la Ribagorça, amb veu clara i molta determinació.
Francesc Xavier Boya
Senador del PSC per les comarques de Lleida, Pirineu i Aran