“Convivència”

La primera d’elles fa referència a la relació home i el medi natural: La reintroducció de l’ós coma punta de l’iceberg i en el fons de la qüestió, la relació entre l’home i el medi. La recerca d’un equilibri, de vegades impossible, entre els interessos legítims dels que defensen una determinada forma de viure, conseqüent amb allò que ha imposat l’esdevenir del temps, i una nova filosofia raonable que no vol acceptar la desaparició d’espècies ni de habitats. Un drama què es reprodueix a diversos indrets del món amb formats més dramàtics i on l’actitud dels governs com el japonès, o el canadenc sembla incomprensible o millor dit, insensible en els casos de la pesca de les balenes, o la cacera de foques respectivament; ho són també més en clau local el debat per les ZEPAS a la plana de Lleida, o l’ampliació i la creació de noves estacions d’esquí al Pirineu. La recerca d’un espai de convivència entre espècies i habitats comporta avui una reeducació en termes ambientals que no pot esdevenir una imposició, com ha succeït amb l’ós. Ens cal noves formes d’afrontar els conflictes, d’aprendre a mirar la realitat dels problemes des de la proximitat dels afectats. En el cas de l’ós perquè les decisions que s’han pres a Paris no han esmerçat prou esforços en crear una opinió favorable que desmitifiqui una idea lamentablement arrelada que configura una gestió del medi ambient llunyana dels territoris que esdevé una imposició en lloc d’una pràctica dialogada. És en aquest sentit que cal repensar les formes de gestió i la visió dels entorns naturals, sovint no prou valorats per les comunitats que hi viuen, però també vistos amb un afany paternalista i equívoc per un conservacionisme urbà que ignora les bases del conflicte. Seria positiu que d’aquestes experiències en sortís la creació d’una nova forma de resoldre els conflictes. Una forma més democràtica, més participativa on nous instruments de participació ciutadana fonamentessin les decisions sobre el medi amb criteris d’equilibri i respecte desitjables.
El cert és que, -i aquest és el segon tema que vull abordar des de la perspectiva de la convivència-, les nostres societats tenen enormes dificultats en assumir els canvis que imposa, de vegades amb virulència, la globalització i tot allò que hi ve forçosament associat. Es a dir, la llunyania en la presa de decisions, les complicades arquitectures institucionals i sovint la dispersió de les ideologies i l’esvaïment dels mites que conformaven universos segurs en societats relativament tancades. No sorprèn per tant que, des d’alguns sectors es vulgui avui refermar un tancament identitari què, forçosament, es confronta amb els canvis poblacionals que ha comportat el fenomen de la immigració com a conseqüència de la globalització de l’economia. Comunitats on les religions i les llengües úniques han deixat pas a un paisatge multicultural i multireligios que desafia l’equilibri de societats fonamentades en jerarquitzacions assaonades durant segles. Com enfrontar-se a aquesta nova situació? M’ho preguntava mentre algú m’explicava amb detall alguns episodis de violència apareguts per primera vegada a l’institut públic on va la meva filla. Possiblement la resposta és més complexa del que puc abordar en aquestes línies, però el que si es innegable és que avui les nostres comunitats inicien un camí vers un nou horitzó. Un horitzó que ens obliga a reflexionar sobre aquest paradigma de la convivència i de la capacitat de resposta de les nostres societats davant del repte. Perquè, efectivament, la resposta no pot ser de cap manera el replegament. La tancada en espais fonamentalistes, ja sigui des de la perspectiva identitaria del concepte una nació, una llengua, un estat, forjada al segle XIX, ni tampoc des de perspectives ambientalistes o de gènere. Hem d’inventar noves societats capaces de generar identitats compartides des de la diferència i amb una ampla capacitat de decisió i de resolució de conflictes. Aquestes societats han de ser més participatives i autogestionaries que mai, perquè del contrari, el camí invers ens portarà a la situació dels lamentables esdeveniments francesos, el fraccionament i el caos.
En tot cas, la garantia de la convivència requereix d’equilibris i harmonies que sovint són contraris al desenvolupament de l’economia globalitzada, on el que prima són els comptes de resultats. Tanmateix, si l’objectiu és generar noves economies potents, hom sap que sense pau social tampoc hi ha estabilitat econòmica, per tant posem-s’hi, dibuixem nous espais per la convivència i esborrem els fanatismes que amenacen la pau.