El Govern de CiU desafina

Els músics catalans estan enfadats i no és per a menys. El Govern els ha oblidat i ells han apel·lat al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per a recordar-nos, al conjunt del país, que existeixen. Lluny passen els dies gloriosos en què la música fou el màxim exponent de la catalanitat, l’afirmació col·lectiva de tot un país en el més universal dels llenguatges. Era un temps en el qual darrere de cada cançó hi vivia la il·lusió d’un país que volia germinar des de la cultura.
Passats vint anys, el paisatge musical mostra una gran desolació, un mar de frustracions en el qual sobresurten algunes obres magnes de l’arquitectura contemporània. Pedres i formigons que no han aconseguit, però, dissimular la sensació de buit i desemparament amb què viu el conjunt de la professió, la seva relació amb un Govern que, des de fa anys, practica una política pessebrista i miop pel que fa al món musical català.
És una situació paradoxal que el propi Govern hagi portat al Parlament una llei com la de l’Institut de les Indústries Culturals, i que tot just, quan encara no se n’ha desplegat el reglament, el país visqui crisis tan importants en el món de la cultura, com la del Lliure, la de la música, la del ja gairebé desaparegut món de la dansa i altres que poden intuir-se en l’horitzó més immediat.
Tant l’ICIC com la creació de l’ESMUC han tingut efectes contraris als previstos pel Govern, que aspirava a una pròrroga per refer-se dels embats de les majors del cinema, i esquivar les tempestes que s’albiraven a l’horitzó. Poc ha durat la calma i l’aparició en escena de l’institut ha servit per descoratjar el món dels creadors i emprenedors culturals, que s’hi han vist poc representats en una Llei que, tal i com vam anunciar des dels bancs de l’esquerra del Parlament, és com el propi iInstitut, fum, i no tindrà els efectes anunciats per l’aparell de promoció del Govern, perquè la solvència econòmica de l’ens serà nul·la i els criteris que fonamenten el model no tenen, sense una gran dotació pressupostaria, cap possibilitat d’incidència.
I en el cas de l’Escola Superior de Música, el Govern que durant molts anys ha renunciat a la creació d’un centre per als estudis superiors, en el moment de fer-ho efectiu ha utilitzat, com a estructura de gestió, una fundació privada que gestionarà, a esquenes del control parlamentari, un centre d’aquestes característiques.
El món cultural català sobreviu a un Govern que ha desenfocat el sentit de la cultura en la Catalunya d’avui, i ha acabat convertint la conselleria del ram en la ventafocs del Govern. Els paupèrrims el litigi que ens ocupa és l’exemple d’aquesta paradoxa, la d’un Govern que ha fet, durant vint anys, un discurs identitari i que al final de la seva etapa, deixarà el paisatge cultural en un erm on la subvenció sectària i el dirigisme ideològic corren el risc d’erosionar, definitivament, la fertilitat creativa del país.

Francesc X. Boya i Alós. Diputat al Parlament de Catalunya del PSC-CpC