El Sr. Boya i Alós
Gràcies, senyor president. Pujo a aquest faristol per defensar, davant del Ple, aquesta Proposta de resolució que, com poden observar, té com a objectiu fonamental cercar una afirmació contundent i explícita pel conjunt de les forces polítiques al davant del model de cohesió lingüística i social, que al nostre entendre és i ha sigut fonamental per garantir la convivència entre els ciutadans que vivim en aquest país.
(El president s´absenta del Saló de Sessions i el vicepresident primer el substitueix en la direcció del debat.)
Aquesta Proposta vol reconèixer fonamentalment el model que fins ara ens ha permès d´arribar fins on som avui. És a dir, a ser un país que té ja, en el si de la nostra societat, un nombre important de generacions que són bilingües i competents en ambdues llengües oficials, en tres, si m´ho permeten, per afegirhi també el cas de l´Aran.
Un país, en definitiva, que ha estat fidel en un principi que es va inspirar en el consens de totes les forces polítiques l´any 1983 i que pretenia resoldre, pretenia normalitzar una situació que va ser profundament alterada per quaranta anys de dictadura i de repressió també lingüística. Aquest text, finalment, va definir un model que, com vostès saben, optava per dotar els sistemes educatius de les eines necessàries per fer dels ciutadans persones competents en les dues, insisteixo, o tres llengües oficials, amb un objectiu que per a nosaltres és l´objectiu fonamental. És a dir, evitar una classificació social en funció de la llengua, una classificació que hauria dividit la nostra societat en dos blocs i, per tant, una situació poc desitjable per a aquell objectiu de la cohesió social.
Quan parlem de llengua i parlem de drets lingüístics, per a nosaltres ens hem de moure en dos paràmetres fonamentals. És a dir, el primer, el dret irrenunciable, el dret individual de les persones a utilitzar una determinada llengua en funció del seu origen, del seu desig, de les seves afeccions també lingüístiques i, especialment, en el seu legítim dret d´expressió. I el segon és garantir l´exercici d´aquest dret, des del punt de vista administratiu, en un àmbit on, com en tots els ecosistemes, també en els lingüístics, hi ha una o diverses llengües que, tot i sent pròpies del territori, per conjuntures històriques, demogràfiques, actua en inferioritat de condicions, que és evidentment el cas català o el cas aranès en l´expressió de les seves dues llengües.
Per tant, en definitiva, del que es tracta és de garantir aquest dret d´utilització de les llengües en un context on, tal com diu la Llei, hi ha efectivament unes llengües que són pròpies del territori i que són les que s´han utilitzat al llarg de la seva història i altres llengües oficials, o que per les també conjuntures, que ara no m´hi referiré, doncs, han passat a ser llengües oficials o, si es vol, un mot que a nosaltres ens agrada més, que en aquest moment podria ser el de «llengües compartides», no?
Per tant, el que hem de garantir és un sistema que permeti, amb normalitat, la utilització d´aquestes llengües, en el respecte dels drets individuals i, per tant, també, en el respecte d´aquells drets de les persones que volen viure i expressar-se en català amb tota normalitat, o en castellà amb tota normalitat. I aquí afegir-hi, potser, un matís que a mi em sembla molt important per venir d´on vinc. És a dir, el respecte a aquelles sis mil llengües de tot el planeta que són un patrimoni del qual penso no podem renunciar i que, per tant, la nostra feina ha de ser també, en aquest sentit, la preservació de totes les llengües que en aquest moment són llengües minoritzades i que, per tant, és un patrimoni de la humanitat, al qual no es pot renunciar.
Per tant, nosaltres entenem que el resultat fins avui ha estat raonablement bo, que a Catalunya no hi ha classificacions socials per raó de llengua, no hi ha discriminacions per culpa de les afeccions lingüístiques. És més, la llengua ha esdevingut avui la millor clau d´accés per a la integració i resulta sorprenent que, després de les etapes traumàtiques que hem viscut en la nostra història recent, després de constatar i comparar en indrets propers l´altíssim preu que té per a la pau social que algú de forma absolutament irresponsable trenqui o intenti trencar aquesta convivència fent comparacions que són ignominioses respecte de la dictadura franquista i els marcs fixats en democràcia per aquest país. Resulta, per tant, certament indignant per a tots aquells que van patir la repressió franquista, resulta indignant per a la memòria històrica del país, però resulta especialment indignant pel respecte que se li deu a la veritat i al dolor que va causar aquella repressió.
Per tant, ens sembla que és una maledicència política, difícilment explicable, si no és en un context com el que lamentablement hem viscut aquests últims mesos. Un context en el qual hi ha hagut més de tacticisme partidista i de tot si val per desgastar el Govern de Madrid, però especialment, també, el Govern de Catalunya, i lamentablement entenem que hi ha hagut també, en tot aquest procés de descrèdit de la política lingüística, molt poc sentit comú i, si m´ho permeten, encara menys sentit de país.
Per tot això, senyores i senyors diputats, el nostre Grup donarà suport a aquesta proposta que plantegem avui de resolució i que esperem que sigui votada unànimement pel conjunt de la cambra en reconeixement d´aquest model lingüístic que ha contribuït a la convivència i a la cohesió social del nostre país. Aquesta constatació que no es poden fer les comparacions que alguns dirigents polítics han fet, oblidant voluntàriament aquests efectes de la repressió franquista al nostre país i sobre la nostra llengua. I, finalment, solidaritzar-nos també amb tots aquells que van defensar, malgrat la persecució, la utilització de les llengües prohibides per la dictadura.
Gràcies, senyores diputades i senyors diputats.