Llegit atentament l’article del secretari de Planificació sobre les bondats de l’operació de la Vall de Ruda que vénen a rematar les paraules elogioses del president Pujol sobre aquesta operació, he estat temptat de deixar la qüestió en el calaix de la memòria, entre altres coses, perquè hom sap com és de difícil la lluita mediàtica amb el Govern. Dit això però, he de rebatre algunes afirmacions que no són certes i algunes consideracions que ajudin als lectors a treure’n les conclusions oportunes.
No cansaré al lector al•legant arguments jurídics per rebatre l’opinió del Sr. Pere Torres, cosa relativament fàcil si ens remetem a l’ informe de l’any 1998 en el qual, el Govern, concloïa que havia de denegar-se l’aprovació de les actualitzacions dels Plans Parcials de Beret i Orri per entendre que no existien els drets que els sustentaven. No cal per tant insistir en aquesta qüestió.
Si que ho faré sobre la transparència del procés i les reunions que argumenten un pretès consens polític. A quines reunions es refereix el Sr. Torres? A la reunió mai celebrada en seu parlamentària amb els grups polítics per parlar d’aquesta qüestió i plantejada en la recerca d’un acord sobre el projecte per tal de no perjudicar a l’empresa i que vostès no van convocar? O bé a alguna altra reunió desconeguda en la qual nosaltres com a grup majoritari de l’oposició no hi hem participat? En tot cas, val a dir que les úniques reunions públiques per debatre sobre Ruda són les convocades pels grups municipals d’Unitat d’Aran a diferents municipis per explicar la nostra posició sobre el projecte. Ni vostès com a Govern ni el Conselh Generau han donat cap oportunitat al debat ni a l’opinió, i ja no només als grups polítics, tampoc ho han fet amb les organitzacions empresarials. En aquest sentit, i en honor de la veritat, cal afirmar que, la posició de l’empresa Baqueira Beret ha sigut més oberta al diàleg que no pas la del seu Govern.
La segona consideració és sobre un aspecte del qual vostè no parla i que a la fi, ens situa al fons de la qüestió. I és que finalment, el problema no és Ruda, que sempre podrà relativitzar-se o dramatitzar-se en funció de les evolucions turístiques del país, sinó del model de desenvolupament. Ja que en el benentès que Baqueira-Beret hagués de ser indemnitzada, una qüestió que per ser mínimament rigorosos no pot ventilar-se al•legant un càlcul de possibilitats, la compensació té unes afectacions que mereixen tenir en compte altres variants de caràcter general. En primer terme, la de les afectacions sobre l’equilibri territorial i em refereixo a la situació dels pobles de l’entorn de l’estació i especialment Vielha que tenen un volum comercial i hoteler que pot veure’s afectat per aquesta operació. En segon terme, la situació d’un sector turístic que manifesta alguns símptomes d’esgotament i que aconsellava esperar un any més a resoldré el contenciós de Beret. Un plantejament no massa exigent en un contenciós que fa trenta anys que dura. En aquest temps, el Pla Territorial Parcial hauria determinat algunes directrius bàsiques per afrontar incògnites importants sobre el sector turístic aranès. Un sector que, del 1995 al 2000 ha doblat les seves places hoteleres, una xifra que es triplicarà en el 2004, si atenem als ritmes actuals de creixement i als projectes que s’albiren a l’horitzó més immediat. Per tant, el debat de Ruda no és un debat local i com a tal, havia de tenir respostes de planificació del conjunt de la Vall per tal d’adaptar els creixements als ritmes d’un mercat que queda subjecte a qüestions tan fràgils com la meteorologia i la bondat dels cicles econòmics, en un marc físic on el paisatge i l’equilibri entre sectors haurien de ser la norma. Especialment, perquè els creixements d’oferta no estan harmonitzats amb la demanda i l’estacionalitat s’ha convertit en un problema greu que s’accentua amb l’increment de les places.
Certament, les preguntes a les quals jo em referia al meu article no han obtingut resposta. De totes elles, la més important i necessària era saber per què, en aquest cas, l’Administració de la Generalitat no ha atès el principi d’interès general que ha de regir totes les actuacions urbanístiques. En el cas d’aquesta revisió de normes subsidiàries, vostès no poden demostrar ni justificar que existeix aquest interès general, un requisit indispensable per dur-la a terme.
El criteri dels aranesos els farà decidir si es consideren informats, si han participat en aquest Aran que vostès dissenyen i si, finalment, les seves aspiracions de tenir un país de qualitat es compleixen. Nosaltres, que tenim la responsabilitat d’opinar i participar en els afers públics, ens sentim exclosos d’aquesta decisió. I convindrà amb mi que, si les decisions sobre el model territorial han de ser democràtiques i participades pels ciutadans, vostès això ho estan fent tard i malament.
Francesc Xavier Boya i Alós
Diputat al Parlament pel PSC-CpC