L’expressió gràfica ha quedat plasmada en els mitjans amb articles i declaracions de persones del món de la cultura i polítics. Polítics, que han fet d’aquesta qüestió una creuada personal per tal de generar i amplificar un greuge territorial, sempre rendible en termes polítics. Seria fàcil, a continuació, posar noms i cognoms d’aquells que dia rere dia han alimentat la desinformació i el fantasma del greuge i de la por, però crec que en aquest afer el que cal és temperar els ànims i treure més el seny que la rauxa.
És per aquesta raó que vull fer algunes consideracions que puguin ajudar a clarificar el posicionament del Govern de la Generalitat en termes jurídics, atès que, finalment, el que fa el Departament de Cultura és un acte jurídic en resposta al Bisbat de Lleida que demana a aquest Departament una autorització per tornar aquestes peces. I el que diu la Resolució del Govern, com no podria ser d’altra manera, és fonamentalment allò que garanteix el compliment de l’aplicació de les lleis catalanes pel que fa a la protecció del patrimoni. Un patrimoni, però, que no podem oblidar és el resultat d’una història comuna amb les terres aragoneses, on la interacció cultural, econòmica i social s’ha mantingut fins als nostres dies, malgrat la separació administrativa de les parròquies aragoneses,el 17 de setembre del 1985.
Per tant, des d’aquesta perspectiva i atenent als informes realitzats per l’Associació de Museòlegs de Catalunya, de la Junta de Museus i del Consell Assessor del Patrimoni Cultural, la resolució diu que: Cal reconèixer la unitat i la integritat de la col·lecció museística, tal i com ho fonamenten els informes esmentats i altres experts com el professor Tomàs Font, els quals afirmen que per garantir aquest concepte “d’unitat de la col·lecció” cal que hi hagi un únic òrgan de gestió. És a dir, poden existir diferents seus del museu, però només un òrgan de decisió. Una consideració que queda recollida en la primera de les nou condicions que fixa la Resolució del Govern.
Unes condicions que tenen com a objectiu, insisteixo, garantir la unitat de la col·lecció i posar les bases per una gestió compartida d’aquest patrimoni, justament, perquè, és en aquesta gestió compartida, que alguns interpreten com claudicació, que hi hem de veure una oportunitat per establir nous ponts de diàleg sobre els quals compartir projectes imprescindibles per al futur de ambdues comunitats. Projectes, alguns d’ells què, tal i com indica la pròpia resolució, han de tenir com a objectiu l’explicació de la història comuna.
Quina és avui l’alternativa CiU? No ho sabem, més enllà de desgastar el govern i alimentar els titulars de diari en favor de les carreres personals d’alguns dels seus polítics. Perquè si l’interès de CiU per l’art hagués estat sempre present en les seves prioritats avui no estaríem en aquesta situació, fruit de la passivitat d’aquells governs. Intueixo però, que ara només els interessa allargar indefinidament un conflicte, sota l’excusa d’obrir un nou capítol per esbrinar una propietat de difícil adjudicació i que resultarà una nova ferida en les ja malmeses relacions d’aquests territoris. I posats en la tesitura d’esperar, quan temps? dos, tres anys; i després què? Un cop decidida la propietat entre els bisbes, ens quedarà alguna oportunitat per al pacte? Molt em temo que no, només quedarà el repartiment del botí desprès de la batalla legal.
La qüestió, finalment, és saber qui en el tema del Diocesà, més enllà del conflicte patrimonial, vol només un rèdit per la part. És a dir, un final de “sainete salmantí” on els patrioterismes més estèrils puguin ser estimulats amb una picabaralla continuada i una fotografia que exemplifiqui el que alguns anomenen com “l’espoli”. Possiblement, insisteixo, per aquesta “part” el rèdit electoral, potser serà alt, però el que fou un territori d’història comuna quedarà definitivament trencat per sempre més. Des del PSC de la demarcació de Lleida creiem que ha arribat el moment del pacte i de l’acord entre totes les parts, els bisbes propietaris de les obres, i les institucions. Un pacte cívic, intel·ligent i rigorós en el compliment de la resolució del Govern per garantir que tots els ciutadans d’aquestes contrades gaudeixin d’aquest patrimoni compartit. Un pacte per obrir sobre el litigi de l’art una nova oportunitat de conciliació i acord entre uns territoris que no poden viure d’esquenes.
Francesc X. Boya i Alós
Diputat