Eth nòste projècte ei Aran. Aran ès tu

Fou un important pas, carregat de simbolismes i també de complicitats, fins i tot d’atzars que van fer possible allò que semblava condemnat a la permanent frustració. No en va, havien transcorregut els anys de govern de CiU i érem ja en l’últim Ple amb què acabava el cicle de govern d’esquerres. L’última empenta fou definitiva i la Llei entrà al Parlament després d’una difícil però voluntariosa negociació. Encara avui, segueixo mantenint la meva admiració i estima per aquells que sota el sobrenom del “Loby occità” ens retrobem per gaudir de l’amistat conreada en aquelles sessions.

Llastimosament, avui, la situació té poc a veure amb aquell consens i amb l’empenta que va acompanyar aquell procés. El text, després del temps transcorregut, no té desenvolupat el reglament corresponent ni té cap dotació pressupostària per acompanyar les determinacions legislatives. Però, segurament, el pitjor és la situació que ha generat la inacció del govern aranès amb la complicitat de la pròpia Generalitat, incapaços d’afrontar amb determinació la interinitat que la no aplicació de la Llei generava. Una interinitat que, en el cas de l’Institut de Estudis Aranesos, era i és utilitzada barroerament i al marge de tots aquells que conformen aquesta institució.

Un dels principals elements d’aquesta llei era justament la creació d’un ens autònom que garantís una autoritat independent de la nostra variant lingüística, tal i com s’expressa en el punt 3 de l’article 4 d’aquesta llei. Una independència que havia de resoldre’s en el temps d’un any, amb la modificació dels estatuts i la posada en funcionament del nou ens. Transcorregut aquest temps, l’IEA roman en una situació d’abandó, amb el seu president a sou de l’Administració aranesa, sobrepassats els terminis democràtics que marquen els seus estatuts i sense més respostes que la indiferència.

Una situació que contrasta amb la insistència dels avui responsables de la Política Lingüística d’Aran, que s’expressaven aleshores amb fervents reivindicacions a favor d’aquesta independència. De fet, en els primers mesos del 2011 i d’acord amb els presidents de les seccions de l’IEA es van redactar els nous estatus que havia de validar la Generalitat de Catalunya. El canvi de govern a l’Aran i prèviament a la Generalitat, va deixar-los en un calaix on dormen des de fa mesos.

Posar en funcionament l’IEA no costa diners i sabem que és indispensable per una llengua tenir una autoritat que valori i adeqüi la quotidianitat lingüística en una llengua sotmesa als canvis com és la nostra. Algú imagina una cosa així a Catalunya? L’única explicació que tinc davant d’aquest fet és el volgut interès d’aquest govern per fer morir, d’inanició l’actual IEA. Hi ha la voluntat de fer d’Aran el gran centre d’Occitània. Aquí, a l’empara de la nova llei ha de sorgir l’ occità general, la nova acadèmia de l’occità i tot un nou paradigma lingüístic. L’ambició sempre és positiva i en termes lingüístics, segurament, mai n’hi ha prou. Ara bé, no me’n refio d’aquells que volen salvar l’aranès sense els aranesos i menys encara dels que volen fer Occitània sense els occitans.

Per això, no puc comprendre com la Generalitat de Catalunya, ara més lluny que mai d’aquell consens que va fer possible la Llei i en aquest cas corresponsable directa d’aquesta situació, pot avui participar d’aquesta estratègia o el que és pitjor, no explicar la pròpia. Mentre passen els mesos, la nostra variant, l’aranesa, ara si, ben armada jurídicament, roman amb els ulls embenats, emmordassada i tancada a l’armari. Quan surti, potser, serà, menys variant i més general, tanmateix, potser aleshores, ja no l’esperarà ningú.