Eth nòste projècte ei Aran. Aran ès tu

L’excepció pot esdevenir norma i provocar un daltabaix en les contrades del Pirineu i dels Alps que tenien en la neu un dels principals actius econòmics. La reflexió està oberta i la necessitat d’obrir noves oportunitats econòmiques per permetre que aquestes valls diversifiquin la seva economia és tot un repte inajornable. Cal remarcar però, que a diferència del que va succeir fa 17 anys, avui, la tecnologia ha permès evitar la situació catastròfica d’una temporada sense neu amb l’ajut de la neu artificial, un recurs però que necessita la concurrència de les baixes temperatures i de reserves hídriques suficients. Aquest és també un argument objecte de polèmica que sovint s’utilitza de forma inexacta per a desprestigiar les estacions de muntanya.




Un repte en tot cas gens fàcil perquè l’esquí ha esdevingut en aquests anys el motor econòmic d’unes valls llargament deprimides que, amb l’aparició d’aquest fenomen en la dècada dels 70, van trobar una alternativa en el turisme d’hivern per aturar l’èxode poblacional. Avui l’esquí dóna feina a 17.000 persones en aquestes contrades i al Pirineu, la població, des de fa pocs anys, ha aturat la seva davallada i repunta tímidament. Per entendre la transcendència del sector a les nostres contrades cal saber que de cada euro que un esquiador gasta al forfait d’una estació, en reparteix 8 en hostaleria i altres activitats fora de l’estació d’esquí.




La neu artificial és doncs un recurs imprescindible per l’esquí, un recurs legítim que les contrades de muntanya utilitzen com a matèria primera, amb la diferència que aquesta aigua provinent de basses artificials o recreixements de llacs, un cop convertida en neu, retorna al sistema hídric sense cap contaminació. Per tant l’aigua que altres sectors industrials i energètics han utilitzat a les nostres contrades, té una gran virtut que a diferència d’altres ocasions en que els beneficis de l’aigua han fugit del territori en forma de quilovats, deixant totes les nostres muntanyes foradades i cap de contrapartida social, en el cas de la neu, el benefici és per al conjunt de la població.




Possiblement però, l’efecte més negatiu del desenvolupament de les nostres contrades ha estat un desenvolupament urbanístic que mancat de planificacions adients ha generat especulacions i desequilibris difícilment sostenibles. El cas de les segones residències, l’inflació de places turístiques, i la transformació del paisatge, són alguns efectes no desitjats d’un model on l’administració no ha sabut planificar. El Pla Territorial de l’Alt Pirineu i l’Aran i els Plans Directors d’Urbanisme juntament amb el Pla Director de les Estacions de Muntanya, poden ser un canvi en aquesta tendència per ordenar els usos del sòl, però sens dubte, serà insuficient per abordar el repte de la diversificació i l’adaptació de les necessàries condicions per sostenibilitzar el model actual.




Debats sobre com preservar el paisatge i com han de contribuir a aquesta preservació aquells que han ocupat l’espai que abans ocupaven els ramats, no són banals. Avui, les valls s’han farcit d’urbanitzacions comprades per persones que legítimament han volgut gaudir de l’esplendor de la muntanya, i tanmateix, aquell paisatge que fa uns anys els va captivar, conformat per simetries perfectes de prats i boscos de natura humanitzada per ramats i homes, ha esdevingut un esbarzer. Per tant, es obvi que conservar i protegir el paisatge, com un recurs turístic i cultural de primer ordre, ja no pot ésser només una tasca dels pagesos, primeres víctimes del desenvolupament i de la globalització agrària, sinó que es una tasca del conjunt de la societat de la muntanya, siguin residents ocasionals o no.






Francesc X. Boya i Alós


Diputat al Parlament de Catalunya


Secretari General d’Unitat d’Aran