L’Aran és, des d’aquesta perspectiva, un autèntic laboratori de l’evolució de la identitat, tan des de la perspectiva dels canvis com des de la percepció de la identitat pròpia i de les seves manifestacions. Em pregunto, com a militant de la meva cultura i de la meva identitat, quin serà la seva evolució en un procés de fortes pressions migratòries i les conseqüents dinàmiques socials que ocasionen uns creixements poblacionals on 3 de cada 4 habitants provenen d’altres indrets de l’estat o de la immigració?
És difícil obtenir una resposta, especialment si es vol positiva. Sabem que la societat aranesa té avui referents identitaris diferents, segons el treball realitzat per Cecilio Lapresta, on es manifesta que el grup poblacional dels que tenen aquest referent a la cultura aranesa són el 42% de la població, mentre la resta el situen a Espanya i Catalunya respectivament. Aquest és un problema que s’extrapola, també, a Catalunya respecte els sentiments de caràcter nacional o de concepció del sentiment d’apertenença i de la realitat política del context on es viu. El cas de l’Aran té la particularitat del seu determinisme geogràfic, però, molt especialment, el nombre reduït d’habitants, la converteix en un autèntic repte per la gestió de la diversitat, l’adaptació i la preservació d’un patrimoni únic de la humanitat com és l’occità, una llengua que sobreviu a l’Aran sota una aparença de normalitat altament amenaçada.
Els reptes són molts davant d’aquest escenari d’incerteses, i no són reptes només de caràcter local, la gestió de les identitats, ha esdevingut un dels grans problemes actuals en el món de la globalització i la immediatesa.
Possiblement les sostenibilitats socials, les cohesions internes de les diferents comunitats que conviuen en barris, pobles i viles i la preservació de lo propi davant allò que ens és nou passa per repensar elements fonamentals i algunes de les veritats absolutes que han fonamentat discursos, avui obsolets, respecte als conceptes identitaris fonamentats en el segle XIX. La necessària adaptació d’aquests conceptes ens porta a pensar que les identitats individuals, cada cop més diverses i les identitats col•lectives originàries als llocs d’arrelament de la població, sovint arribada únicament per motius econòmics, fa imprescindible el reforçament de les anomenades identitats de projecte i de ciutadania. Que no significa, la desnaturalització de les arrels ni del sentit dels orígens. Ans al contrari, es tracta de projectar sobre aquesta base una evolució real del sentiment d’apertenença, fonamentat, bàsicament, en la participació i en la codecisió dels afers públics per part de la ciutadania com un camí per la presa de consciència i de participació en un projecte comú. És a dir, principis d’integració real sobre bases estables de qualitat de serveis públics i de qualitat de vida sostenible. Catalunya ha començat a fer-ho amb la millora de la qualitat de vida als Barris (Llei de Barris) i la millora dels serveis públics. La participació real de la ciutadania és encara, només, un bon desig. A l’Aran, aquest objectiu és més fàcil ateses les dimensions i la proximitat de les seves institucions que sens dubte han de ser repensades i reformades per ser instruments eficaços de gestió i de participació.
Per aquest motiu, els avenços que pot fer el país en aquest estatut, que hi seran, si finalment s’aprova, haurien de ser interpretats, no tant com un acte de resistència, sinó com una oportunitat per modelar la realitat i el futur, als desitjos reals de la ciutadania que no són altres que millorar la qualitat dels serveis públics i construir societats cohesionades, conscients i defensores dels valors culturals compartits. Unes societats orientades a la construcció d’identitats que comparteixen projectes i s’enriqueixen mútuament, el que significa, fugir del concepte de societats estanques que sovint s’enfronten i minen la convivència i en el pitjor dels casos la pau.
Aran és manifestarà per la seva identitat sota els auspicis de “Lengua Viua” i el só del la música de “Nadau”, possiblement el que ens ha fet descobrir a tants i tantes, sentiments d’apertenença a un món i a una comunitat que es resisteix a desaparèixer. Els reptes són molts i les oportunitats poques. Ens cal, ara si, una reflexió en profunditat per no equivocar el camí del futur.
Francesc Boya i Alós
Secretari General d’Unitat d’Aran
i diputat al Parlament de Catalunya