Barcelona serà aquests dies centre d’atenció de mitjans i opinió pública, tant per la cimera europea com per la mobilització de milers de ciutadans que inundaran els carrers de la ciutat per defensar la convicció que una Europa millor és possible. Aquesta situació conviu amb l’angoixa dels treballadors de l’empresa Lear, afectats per les dinàmiques d’aquesta globalització que deslocalitza les empreses, que devalua el valor del treball i que condemna milers de famílies a l’atur. Un procés que s’ha repetit en altres llocs del món amb la mateixa cruesa i sense cap tipus de control. Ho explica amb detall el llibre d’en Miguel Àngel Aguilar titulat “Aquí no puede ocurrir”, de l’editorial Taurus. Un procés sense retorn que té, entre altres característiques, la d’incentivar una enorme concentració de poder econòmic que sota els paràmetres de les fusions, i l’enginyeria financera, ha donat caràcter de valor absolut a la competitivitat. Aquest és un poder que no respon ni a banderes ni a regles democràtiques; és un diner sense color que s’amuntega cada cop més en mans d’uns quants, exactament 340 persones, que acumulen el 40 % de la riquesa del món.
Saramago es referia a aquests processos en un article al diari El País del dimecres dia 6 de febrer, amb un títol prou reivindicatiu, que ve molt al cas en aquests dies: “Globalizar la injustícia”. Un títol que sintetitza l’oposició i la resistència de tots aquells que des de les ONGs i formacions polítiques i socials donen suport al Fòrum Social de Barcelona. Davant d’això i per descrèdit dels que semblen conformar-se amb el “pensament únic”, en el bell mig d’una suposada opulència, de “l’España va bien”, i del “Catalunya millor”, la Lear ha portat l’efecte de la globalització fins la Segarra. I mentre CiU i PP s’atrinxeren en la indiferència dels uns i el menyspreu als manifestants dels altres, es troba a faltar la convicció i els mots d’un Lionel Jospin, que va respondre a situacions similars a França amb aquella frase tant contundent de: “La societat no és un objecte mercantil”.
Aquesta és ara la reivindicació dels treballadors de la Lear, són els clams de l’Ebre i l’Aragó contra un transvasament inútil i devastador, és la consigna dels que reclamen l’ensenyament sense els privilegis concertats, o de tots aquells que des de la mobilització ciutadana i des de l’anonimat treballen per denunciar i combatre un model de societat francament millorable.
La mobilització de l’Ebre contra el PHN i la dels que diuen “una altra Europa és possible” fan de Barcelona el centre d’un país viu i solidari. Una situació que fa por a la coalició conservadora de CiU i PP. Saben que darrera d’aquests moviments persisteix una voluntat de canvi, un corrent de fons que ja no accepta el discurs simple i reaccionari, ni la consigna fàcil que ens envien Pujol i Aznar. El seu conservadorisme no té respostes als nous reptes d’una societat complexa que exigeix solucions polítiques a aquesta complexitat.
L’esquerra té ara un dels seus reptes més importants de les últimes dècades. Cal afanyar-se amb decisió en la construcció d’una alternativa que doni resposta i sentit a aquest sentiment col•lectiu que es manifesta al carrer. Globalitzar la justícia, fer una societat solidària, més equitat en les oportunitats, dret al coneixement i la formació, combatre la violència de tot tipus i els motius que la provoquen, són, malgrat el pragmatisme que ens domina, reivindicacions imprescindibles en un món que avança, justament en sentit contrari. La reflexió sobre les causes que provoquen la fam, la manca de drets, i la reivindicació dels valors més fonamentals, ens ha de conduir a l’activisme polític i social, per reclamar que aquests drets no quedin definitivament supeditats únicament als criteris del mercat, o el que és el mateix, als balanços de les grans multinacionals.
Francesc Boya i Alòs
Diputat del grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi