El debat europeu té avui una vigència inusitada. Les desqualificacions
aznarianes vers les propostes de Pasqual Maragall per crear una Euroregió
que tingui consideració d’espai estratègic i de projecte
han posat de manifest, un cop més, la visió més obscura
de l’Espanya tancada i barroera, presidida pel despotisme centralista
que encarna a la perfecció el president Aznar.
Patir una miopia política d’una agudesa tal, que impedeixi al PP,
partit del Govern a Espanya i soci de legislatura de Convergència i Unió
a Catalunya, reconèixer que les dinàmiques institucionals i polítiques
generades per la creació i ampliació de la Unió Europea,
a més de les exigències d’un món globalitzat, fan
necessària una visió més àmplia dels espaïs
socials i econòmics és, insisteixo, una visió de Catalunya
i Espanya absolutament anacrònica.
Catalunya i molt concretament el Pirineu són el centre d’aquest
espai poblat per disset milions d’habitants que s’articula a l’entorn
de la nostra serralada, com una grossa costura on s’hi relliga tot un
territori que limita Saragossa, València, Palma i Montpelier Una terra
amb una història compartida i el que és més important,
una projecció de futur on és imprescindible conjugar les sinèrgies
d’aquests territoris per aconseguir uns desenvolupaments econòmics
i de serveis, que altrament seran impossibles. Parlem d’un projecte que
ha de superar fronteres físiques i, sobretot, ha de superar les fronteres
mentals de l’estat radial que sosté el Partit Popular, ajudat per
alguns nacionalismes que, en la més elemental simplificació dels
conceptes de sobirania política i frontera identitària, defensen
aferrissadament allò del “cadascú a casa seva”, en
contraposició de les societats obertes i diverses .
Maragall propugna una Catalunya oberta que, sense renunciar a allò que
som superi l’època de la queixa i comenci a construir un camí
de futur per millorar, per avançar en allò que sempre ha caracteritzat
els catalans, la seva empenta i la seva ambició per ser capdavanters.
I aquesta afirmació no és, com s’ha dit des de la dreta,
imposició o trencament, sinó ans al contrari, la certesa de saber
que, en la nova Europa, progressar ja no es pot fer en solitari i per tant,
cal fer-ho amb aquells amb què podem arribar més lluny, i fer-ho
en benefici dels ciutadans.
Volem que el Pirineu deixi de ser “la frontera” del sud d’Europa
per convertir-se en un espai de trobada i projecció d’una Europa
que, necessàriament, ha de ser una connexió de mercats, de xarxes,
de serveis i d’arquitectures institucionals diverses. Però aquesta
Europa serà sempre feble si, en aquest procés, no es relliguen
els territoris i els ciutadans amb el criteri fonamental de la proximitat. És
per aquest motiu que cal una visió estratègica de l’Euroregió
que ens permeti avançar en coses tan evidents com les connexions viàries,
l’alta velocitat, els aeroports de caràcter transoceànic
i en la complementarietat per la utilització i l’impuls de les
noves tecnologies en els camps més diversos de la indústria i
la investigació. És necessària doncs, la perspectiva d’un
nou àmbit geopolític on les qüestions referents al coneixement,
a la cultura, els serveis públics, el treball… i totes aquelles matèries
que afecten als ciutadans han de poder respondre a una realitat en la qual la
mobilitat i les proporcions han sigut modificades per les comunicacions i les
noves tecnologies.
Ja no és suficient amb saber-nos propers amb l’Aragó, amb
les Balears o amb el migjorn francès; hem de vertebrar socialment aquest
espai, fer-lo proper. Difícilment això serà un fet si,
com succeeix actualment, els transports públics de proximitat per travessar
el Pirineu són quasi inexistents, i les barreres burocràtiques
continuen sent sovint més feixugues que les bondats d’aquesta volguda
proximitat.
Cal una nova política i un nou discurs que, en la seva pràctica,
reconegui una idea dinàmica d’Europa i d’Espanya, una idea
a partir de la qual les regions de l’arc mediterrani i l’Aragó,
vertebrin aquesta euroregió com una realitat territorial que avui, en
el món globalitzat en que vivim, se’ns fa imprescindible per guanyar
un lloc capdavanter a Europa i al món.
Francesc Xavier Boya
Diputat del PSC-CpC al Parlament de Catalunya