Els pressupostos de 2002 són una mostra més que, d’aquest Govern, només en queda la pura i dura estratègia mediática i que el conseller Homs denota també una clara tendència al vedetisme polític, més que a l’eficàcia i al rigor. Com, sinó, es poden justificar uns pressupostos sustentats sobre la fal•làcia d’un creixement de l’economia catalana del 2,7 per cent davant la realitat incontestable de la desacceleració, tal i com han manifestat el director del Banc d’Espanya i nombrosos especialistes que albiren un creixement del 2 per cent per al conjunt de l’Estat.
Sembla que, finalment, el que avui interessa al Govern i al Partit Popular, que donarà suport a aquests pressupostos, és fer creure que, en aquests números i en aquestes previsions animades per l’optimisme postís de qui vol justificar errades passades, els catalans hi poden deposar la seva confiança i superar els desencisos de tants anys de números inflats i de promeses incomplides. El nou Pla de Finançament autonòmic era doncs la terra de promissió dels números d’aquest Govern. Només han calgut unes poques setmanes perquè l’autocomplaença d’en Homs s’hagi convertit en disgust per als ciutadans. És a dir, una pujada considerable d’entre quatre i sis pessetes dels carburants. Com si la llevantada impositora que preparava en Montoro a Madrid s’hagués emportat la poca credibilitat que en matèria econòmica li quedava a aquest Govern. Una mesura, aquesta dels carburants, que en la línia del que han fet els governs de la dreta en aquests últims anys ens situa en un nou increment dels impostos indirectes, que avui i segons l’OCDE ja ha fet pujar la pressió fiscal en el conjunt de l’Estat dos punts.
Recordem en aquesta matèria les promeses permanents de baixar impostos. I els impostos efectivament han baixat però només per les rendes altes, que en les successives reformes han provocat una desfiscalització de 800.000 milions de pessetes que s’han estalviat els poderosos del conjunt de l’Estat. Ara, algú ha de pagar els plats trencats i seran les classes mitjanes i baixes i molt especialment aquells que necessiten el transport per guanyar-se la vida, els primers que pagaran la factura del dèficit.
Catalunya no va bé i aquests pressupostos no serviran per aixecar el to inversor del país. La Catalunya de Pujol és en el conjunt de les comunitats autònomes la que dedica una menor part del seu pressupost a les inversions publiques, és a dir, un 8,3 per cent enfront del 15,6 de València, del 19,6 de Canàries o el 21,7 de la Galícia de Fraga. A aquest fet cal sumar-hi les deficitàries inversions de l’Estat. Actualment la mitja per persona a Catalunya és de 41.690 davant de les 52.170 de la resta d’Espanya.
Amb aquests antecedents i davant les reivindicacions que es fan des de diferents àmbits de l’economia catalana, que ja mostra símptomes clars d’esgotament i asfíxia per la manca d’inversió pública, molt especialment en l’àmbit de les infrastructures, és fàcil de preveure que aquests no són els pressupostos que el país necessita, atès que generaran més dèficit i ens retornen a un nivell d’inversió més baix que l’any 1995, mentre les despeses de gasto corrent i les partides de propaganda i protocol continuen pujant.
Lamentablement, en el debat dels pressupostos, els discursos i molt especialment els monòlegs parlamentaris sobre la matèria pressupostària van seguits de l’aplicació del corró de la dreta CIU-PP. La discussió no serà sobre números sinó una justificació per pagar els serveis prestats per CiU, tot fent de tapadora de les vergonyes del PP en el cas Gescartera, o de la seva actitud submisa amb l’aprovació de la LOU, o de l’encara calent Pla Hidrològic Nacional.
El total de les 291 esmenes de l’oposició no serviran per corregir aquest pressupost però sí permeten albirar que en un futur immediat un nou Govern farà en aquest país un ús dels diners públics coherent amb l’ambició d’una societat més equilibrada, més justa, més solidària i molt especialment més eficaç en el servei i gestió de l’erari públic.
Francesc. X. Boya Alòs