Tal i com deien les enquestes abans de les eleccions, al vell continent volíem veure un nou president dels Estats Units, capaç de fer un canvi de rumb en la política exterior del gegant americà. Volíem recuperar l’alè desprès del neguit que en aquests últims temps ens ha provocat la guerra d’Irak, la confrontació israelopalestina i, en definitiva, la relació de la superpotència amb la resta del món. És a dir, un retorn al multilateralisme, al reforçament de les institucions internacionals com a àmbit de resposta als conflictes bèl•lics que avui assolen el planeta.
Ha estat doncs una esperança perduda. O una nova decepció estalviada, perquè també érem sabedors que en matèria de política exterior, amb Kerry, les coses no haurien estat massa diferents.
A la nostra Europa, de democràcies assegudes a vells palaus aristocràtics, li costa entendre aquesta Amèrica ruda i conservadora que fa del seu militarisme religiós una creuada i, del seu lideratge, un acte de prepotència que ha costat cent mil morts civils a l’Irak, per a prevenir-nos d’unes armes de destrucció massiva que mai es trobaran. Per això, som molts els que sovint pensem: és possible que els americans no se n’adonin d’aquest despropòsit? Efectivament si, però les claus del vot als EE UU tenen poc a veure amb les nostres sensibilitats i avui, aquest vot, mostra un país clarament dividit. El vot conservador i demòcrata, és reparteix entre les dues costes, la del Pacífic i la de l’ Atlàntic de societats més urbanes, i un centre rural i poruc que ha recolzat l’estratègia de la por. Aquí és on tots els analistes polítics reconeixen el mèrit de Karl Rove, l’artífex d’aquesta campanya, que ha situat l’eix del discurs de Bush en el binomi seguretat-terrorisme igual a guerra preventiva. Una estratègia que ha aconseguit la mobilització de tot l’electorat conservador, especialment, el més arrelat a les pràctiques religioses. Els evangelistes, per exemple, que en l’anterior campanya van romandre a casa per alimentar l’abstenció, en aquesta ocasió, motivats a més per la posició contrària als matrimonis dels homosexuals, és a dir, per un vot en favor de la moralitat, han suposat la participació d’una quinta part de la població que, a més de contrarestar clarament l’augment de la participació més jove i demòcrata, han estat activistes del vot república. I encara, a aquesta divisió, hauríem d’afegir un oscil•lant 25% que es considera orfe políticament i que fa 8 anys va votar un independent, Ros Perot.
Més enllà, però, d’unes eleccions molt participades, és cert que el país se sent fracturat i una profunda esquerda social s’ha obert sota el mandat Bush. Una esquerda que possiblement troba l’anècdota o la seva punta d’iceberg, en aquells ciutadans demandants d’asil a Canada. Una fugida a la democràcia… –diuen.
Segurament alguna cosa de malaltissa té avui aquesta democràcia que ha servit tantes vegades de referent i que ara, sabem, es troba minada per unes pràctiques que han difuminat la línia de lo que és democràticament admissible fins fer-la desaparèixer. Els interessos empresarials, els costos electorals, els models de votació… són, juntament amb el format de les eleccions, tot un capítol a revisar, i sobre els quals hi ha una reflexió pendent, i tan de bo un canvi.
A l’Europa desconcertada davant la victòria i acreditació de Bush per més de tres milions de vots, ens queda ara l’expectativa d’un Bush més relaxat, i capaç de fer algun gest vers la dissensió en favor de la resta del planeta. I en cas contrari, que sigui la malmesa economia americana, on el dèficit s’acumula avui de forma notable,qui posi fre a les vanitats i a les atrocitats bel•licistes del nou president.
Francesc X. Boya i Alós
Diputat
Nuestro proyecto es Aran. Aran eres tú
Menú