Diumenge va morir l´escrivana aranesa Pepita Caubet. Tenia 77 anys i feia temps que estava malalta, però la seua mort ha suposat un fort cop per la cultura occitana. Caubet era tot un referent. Històrica d´Unitat d´Aran. Havia sigut conselhèra de Cultura del Conselh Generau en la primera etapa d´aquesta institució. Però, sobretot, a Pepita Caubet se la recordarà com a l´autora que va guanyar el 1976 el primer concurs literari en aranès, celebrat a Vilac, pel text Era fira darrèra de Vielha. No va ser flor d´un dia. Pepita Caubet era una escriptora vocacional. Va tindre la dictadura en contra, però mai va renunciar a la seua llengua materna. Jacinta, casa e país, publicat el 2006 dins de la col.lecció Garona de Pagès Editors, és la seua millor herència. En aquest llibre, Pepita Caubet aconsegueix aturar el rellotge per mostrar un món que ja no existeix. És un estudi etnogràfic d´una família aranesa a partir de converses que van acabar perfilant “una petita història del meu país”. Com recordava en una recent entrevista concedida a la revista del grup Segre Aran ath dia, “totes les anècdotes” que explica en aquest llibre ”són reals”. Però a Pepita Caubet no li interessava fer un simple retrat de l´Aran previ a Baqueira . Com a bona escriptora, el seu principal rèpte va ser “considerar la llengua un tresor”, segons les seues paraules. I com a tal, cuidar-la. Això sí, afegia amb modèstia que mai va tindre “pretensions literàries”.
L´any 2002 l´associació Lengua Viua la va premiar per la seua innegable aportació a la normalització lingüística d´Aran. Pepita Caubet també era vicepresidenta de la fundació Musèu Etnologic dera Val d´Aran.